6:45 del matí. M’he llevat fa una estona, ja estic esmorzat. Sec a la petita terrassa que dóna al carrer, amb un cafè amb llet a la mà. Hi ha molt poc soroll, el sol és baix però il·lumina, gairebé no passen cotxes, només alguns vianants. No hi ha gairebé soroll, el dia es desperta tranquil.
Estic en un primer pis, prop del carrer, i miro els passavolants: alguns endormiscats, encara, d’altres pendents del mòbil (s’entrebancaran amb alguna cosa, penso), d’altres dinàmics, amb pressa. Gent de tot tipus i de totes classes: motxilles i bosses a l’esquena, bandoleres, portàtils i tuppers, com molts fem. On deuen anar, què deuen fer?
Bufa una brisa lleugera, que mou les fulles de l’arbre d’una mica més amunt del balcó, i al cap del carrer, entre els edificis, veig que el cel llueix blau, amb algun petit núvol blanc. És aquella hora del dia en que la fresca encara t’envolta una mica, en què tot arrenca, en què tu mateix et despertes.
Respiro, escolto, miro: gaudeixo del que veig, del que m’envolta; en una estona ja arrencarem amb la feina, les obligacions i tot el que fem cada dia. Ara és una estona per mi.
I ja fa temps que he decidit, en aquests moments, no mirar ni mòbil ni notícies ni res per l’estil. Estic aquí, en el meu trosset de món. Després ja obriré la finestra, curosament, a la resta. Però primer vull ser jo i el meu voltant, per quan arribin la resta.