Dries Buytaert, el creador de Drupal, proposa una Escala de Sobirania del Software basat en un sistema d’etiquetes, del més obert i sobirà al més tancat i depenent:
La proposta és molt interessant, perquè combina elements tecnològics, de propietat, tipus de llicenciament (i possibilitat de re-usar) i la visió estratègica (política). El post on ho publica i explica és més que recomanable per tots els que ens dediquem a la tecnologia1 i, encara més, en l’àmbit de la cosa pública.
Com ell mateix diu és una primera idea que complementa la proposta del marc de sobirania que proposa la Comissió Europea, i per això cal treballar-la i afinar-la molt més.
En el moment actual és important tenir un marc de discussió, una guia comú per tothom. Ara que ja ha saltat ja al debat públic, polític i empresarial la dependència tecnològica europea vers les grans empreses americanes (a nivell privat, públic i personal), torna a agafar força la idea d’un “ecosistema” tecnològic europeu, sobirà i propi, en el que moltes de les iniciatives que comencen a plantejar-se es basen en el software lliure.
Aquesta escala pot ser aquesta guia comú, tenint en compte els matisos i diferències que implica respecte al software lliure, perquè sobirania tecnològica no té perquè implicar codi obert o codi públic: hi ha grans empreses estatals o europees de software de serveis que produeixen programari privat, tant per empreses com per l’administració, que impliquen la opció D de la proposta. Si volem un sistema realment sobirà, robust, no centralitzat i no tancat (privatiu) el software de codi obert és la opció més viable (les lletres A, B i C del model d’en Dries, amb diferents tipus de llicenciaments).
Però seria sostenible, econòmicament? Crec que sí, que hi ha la possibilitat de generar tot un mercat tecnològic amb un model obert, un mercat de serveis i coneixement, més flexible, que seria diferent del mercat tecnològic tancat a proveïdors (vendor lock-in) majoritari avui en dia i al que estem acostumats.
Un model de codi obert, basat en estàndards i que permeti la portabilitat i interconnexió dels serveis és, a la llarga molt més robust que un mercat tancat, perquè s’acaba basant la vàlua de l’empresa i els serveis que proporciona en la vàlua de les persones que hi treballen: com més valor, més possibilitats i més s’aporta al client.
Quan hom treballa amb proveïdors externs, moltes vegades sap que si treballa amb tal o qual persona de l’empresa proveïdora, el resultat és garantit: el valor l’aporta la persona, doncs. Si això es generalitza, tots sortim guanyant: clients d’una banda, empreses que donen serveis, per contractar i valorar els seus empleats.
Com fer-ho, però? Imaginem que un mecanisme similar al proposat s’adopta i s’estandarditza: es podria fer servir en contractació pública, o en contractes privats.
Un procés de licitació no només amb criteris econòmics o tècnics, sinó també valorant un model social, tecnològic, i econòmic2 que impacti més en l’economia local o propera, no només amb grans proveïdors (perquè el talent pot ser, és, moltes vegades, local).
Anem un pas més enllà: si s’usa codi obert, sota una classificació A, la pròpia administració hauria de publicar els derivats que faci d’aquest producte (és el que hauria de ser, però no el que és: encara calen processos judicials per obrir codi públic).
Si s’usa un codi públic comú, i les diferents administracions (que tenen obligacions i responsabilitats molt similars, diferenciades pel territori o el nivell de serveis o de població que han de gestionar) van publicant les millores, adaptacions i extensions al codi també de manera pública, no pot ser això un guany futur? No pot ser això una millora en l’eficiència, en la disponibilitat, en la transparència dels propis governs?
Quan tot pot ser software, i quan s’està accelerant, IA en mà, la tendència a decisions algoritmizades i processos automatitzats, cal que el software usat es pugui estudiar i investigar.
Ara que internet ja no creix per si sola de manera natural, sinó que s’intenta posar sota control d’empreses i governs, ara que les tecnològiques ja no son només tecnològiques, sinó que son gegants econòmics que beuen de l’extracció i l’explotació de les dades, de la venda i ús de la informació, amb capacitat de processament massiu i cada vegada més automatitzat i concentrat en poques mans, però amb afectació a més àmbits i persones… cal establir mecanismes de control i dissenyar sistemes per ser transparents des de la seva concepció.
I això, si s’opta per un codi obert i obligat a ser transparent, compartit i millorat (i controlat) per tothom és un pas més en assegurar aquesta sobirania no només política, o tecnològica, sinó social. Hauria de ser això, el model europeu.
S’hi estigui d’acord o no, és un exercici d’ordenació molt interessant per qualificar el software amb implicacions més enllà de les tecnològiques- ↩︎
Si, les lleis de Contractació Pública ja ho contemplen això, és clar. Però afegir tots aquests criteris de manera encertada, puntuar-los i que després no generin reclamacions, no és gens fàcil. De fet, pot arribar a generar molta, molta feina. Una escala d’aquest tipus simplifica i unifica allò que es demana, pot establir un esquema de puntuació simple i molt clar, allà on calgui. ↩︎