Documenten a Uganda un conflicte civil entre dos grups de ximpanzés, on hi ha acabat havent morts. El fet diferencial d’aquest conflicte, però, és que els dos grups enfrontats provenien del mateix grup original, i que es van separar. Els ximpanzés no tenen ideologia, religió, sistemes polítics ni discursos com els humans: sembla que van ser, simplement, dos grups que es van separar, es van polaritzar l’un contra l’altre, cohesionats internament, i van acabar barallats (amb morts) entre ells.

Diu l’article sobre l’estudi:

Los autores describen sus hallazgos como un desafío a la hipótesis de que la guerra humana, incluida la guerra civil, está impulsada principalmente por marcadores culturales de identidad grupal, como las diferencias étnicas o religiosas. “Si la dinámica relacional por sí sola puede generar polarización y conflictos letales en chimpancés sin lenguaje, etnia ni ideología, entonces en los humanos, esos marcadores culturales podrían ser secundarios a algo más fundamental”, afirma Sandel. “Si esto es cierto, entonces podríamos tener el potencial de reducir los conflictos sociales en nuestra vida personal, y eso me da esperanza. Como concluye nuestro estudio, es posible que en los pequeños actos cotidianos de reconciliación y reencuentro entre individuos encontremos oportunidades para la paz”.

— Antonio Martínez Ron a Documentan la primera ‘guerra civil’ entre chimpancés: “Mataban a miembros de su antiguo grupo" , El Diario.es (09/0/42026)

En una societat cada vegada més individualista com la nostra, més polaritzada alhora, amb missatges més extrems i menys capacitat de voler escoltar (ja no dic entendre) l’altre, on ens podria portar, si aquesta teoria és certa?

Podem arreglar-ho?

La paz, tanto en su especie como en la nuestra, parece ser un trabajo diario de gestión de conflictos que, cuando se descuida, o no se puede gestionar con las estrategias adecuadas, termina en tragedia

Si els grans generadors d’opinió, siguin persones o mitjans, tendeixen cada vegada a missatges més polaritzats, i on cada vegada reben més atenció de les cambres d’eco interessades de determinades xarxes socials, d’algorismes que busquen l’atenció per sobre de la qualitat, sense importar les conseqüències, on acabarem? Ho hem vist ja a Cambodja i d’altres llocs, i no és un bon averany.

La nostra és una espècia tecnològica i social, ambdues vessants ens formen i ens defineixen. Però mentre la vessant tecnològica avança i dóna forma sense cap tipus de fre, la social no evoluciona: seguim estancats en el reconeixement del grup més immediat, més similar, en la por o l’aversió a l’estrany. Això, en comunitats petites i aïllades de fa mil·lennis, tenia sentit, podia ser un avantatge. En una societat global on matem a distància sense sentir cap tipus d’empatia i on el control de la violència letal ja no és patrimoni de ningú (sigui això bo o no), és un perill per tota l’espècie, per la societat, i per cada una de les persones que la conformen.

Si no avancem socialment, si les dues potes estan descompensades, no avançarem en la direcció correcta. Temps de rehumanitzar-nos, de créixer no només tecnològicament, sino d’evolucionar socialment.