El món dels blogs ja fa temps que té una mala salut de ferro o, si ho volem mirar d’una altra manera, que ha perdut la seva raó inicial de ser.
De l’esperit de la conversa global i el fet de tenir una veu pròpia a la xarxa, es va passar a una olla de grills on tothom aprofitava la tecnologia dels blogs per ser un canal continu d’emissió o intentar ser un mass media (i fins i tot monetitzar-ho), el que va crear una blogorrea que desdibuixava i deslluïa la idea inicial. Després varen arribar els microblogs, les xarxes socials, el tuits i la necessitat de ser superstars, i es va confondre el tenir una veu pròpia amb tenir una opinió per a tot (i pensar que sempre tenim coses interessants a dir), i d’aquí, a la necessitat de radiar-ho tot.
Afegim a aquest cultiu l’arribada de la missatgeria instantània i l’ús del contingut audiovisual (imatge o vídeo) per sobre del text, molt més fàcil, visual i atractiu i la transformació de les converses en missatges ràpids, en respostes instantànies: portem la reacció de la conversa de grup al món digital, i aquest tipus de diàleg fàcil i reactiu passa per sobre de la reflexió, que és més lenta. La immediatesa guanya.
Passem gradualment (o a batzegades, però passem) d’una conversa i una reflexió a una emissió i visualització continua de material audiovisual; d’una lectura puntual a un consum ràpid de vídeos continus, sense aturador.1
En aquest entorn, que passa amb els blogs? Té sentit, encara publicar-ne, a nivell personal? Algú llegirà el que escrivim? Li interessa a algú, de fet, el que escrivim? Té sentit escriure texts llargs, desenvolupant alguna idea?
Los textos largos siempre tendrán su público —claro que sí— al igual que los discos de vinilo siempre tendrán su nicho de mercado, pero nicho, al fin y al cabo. Así que, asumámoslo, la edad de los blogs termina. El tiempo de TikTok ha llegado.
— David Bonilla, a El fin de una era (21/09/2025)
Hi coincideixo, els texts llargs sempre tindran el seu públic, i sempre hi haurà la conversa, en un racó de la xarxa. Pel motiu que sigui, del tipus que sigui, però hi serà. Bel Llodrà ja ho deia fa anys, que de blogs n’hi haurà. El debat és antic.
La era que diu en David que acaba, però, no és la dels blogs2. La era que acaba, si alguna vegada va existir, és la de la conversa global, aquell somni de la internet inicial que ens havia de donar a tothom més llibertat i informació, més criteri i més connexió, de tu a tu, sense mitjançers ni influències.
Aquella era, aquella idea, va començar a perdre’s en el moment en que la xarxa va començar a ser ocupada pels interessos comercials: la colonització de la nòosfera no va ser per un grapat d’idealistes, va ser pels successors electrònics de les Companyies d’Índies. No ens queda cap illa Tortuga electrònica, i internet ja no és una ZTA, és un nou lloc ben cartografiat i amb límits territorials ben dibuixats.
Sigui com sigui, però, del que es tracta és que, sigui on sigui, la conversa i l’intercanvi lliure d’idees no s’esvaeixin, estiguin on estiguin. En l’època en que estem vivint, això ja és prou.