Ja no ens calen metaversos, distòpies, o futurs tipus Snowcrash, Blade Runner o Terminator: ja els tenim aquí. No cal pensar en llunyans mons desèrtics, o en megacorporacions que dominen l’univers, en sistemes de govern on el capitalisme tot ho devora, menys les elits governants, o en matrius que ens distreuen mentre ens endollen i ens treuen l’energia.

Només cal mirar les notícies, veure com està el món, la tecnologia, l’economia i la societat, de què parlem, què pensem, com actuem i reaccionem, i veurem tots i cada un dels reflexos que es despleguen en novel·les futuristes o de ciència-ficció.

Tenim potencials de càlcul i de generació, que necessiten quantitats bestials d’energia per funcionar, que fem servir per generar nous medicaments o simulacions del clima, però que les posem a disposició de tothom per generar imatges xorres o per demanar les receptes de Nadal: substituïm la nostra energia mental per la de càlcul de la màquina: Matrix al revés, però amb el mateix resultat: ens carreguem el planeta.

Despleguem drons automatitzats i cada vegades més intel·ligents per distribuir càrregues… però cada vegada sembla més que aquestes càrregues son bombes i explosius, i no pizzes. La màquina de la guerra segueix movent-ho tot. Innovem tècnicament, no evolucionem socialment.

Tenim a la mà poder generar energia neta, però ni ho despleguem del tot ni som capaços d’aturar aquells qui volen aturar el seu desplegament per espuris interessos econòmics personals. Ens pot l’avarícia personal davant el bé comú, ja s’ho trobarà qui vingui.

Deixem que empreses amb interessos propis, i no comuns, amb governs no escollits, governin i marquin les polítiques tecnològiques i els algorismes no oberts que ens condicionen: mengem el regal enverinat dels filtres d’informació, de les dades que ens donen cuinades, on no ens cal pensar, i ens donen comfort perquè reafirmen les nostres creences. Mentrestant, desconfiem del veí del costat, i no hi parlem. Ens tanquem en el nostre petit reialme virtual. A més connexió, menys societat.

Com va dir Arthur C. Clarke, el futur ja no és el que acostumava a ser.

Cada un dels exemples anteriors el trobem en les notícies últimes, i l’any vinent aniran a més. Potser és il·lús i idealista, però davant de tot això cal anteposar-hi educació, dades reals, informació i traçabilitat, projectes de codi obert i una visió del món i la natura que toqui de peus a terra: al darrere de les empreses hi ha persones, siguin directius, accionistes o socis.

Ens cal seguir elevant-nos, com a societat, cap al món aristotèlic de les idees, coneixent més i més, fent-nos més savis. Però alhora, no podem desenganxar-nos del nostre entorn natural, ni deixar de cuidar-lo, perquè és el que ens manté, de manera encertada, amb els peus a terra.

No pinta fàcil. Però ni podem oblidar les idees (progrés i evolució) ni podem tornar a un món idealitzat (inexistent) natural (donar l’esquena al que sabem).