La crisi de Groenlàndia entre Europa i Estats Units està acabant amb l’ordre mundial establert des de la Segona Guerra Mundial: l’ascens imparable de la Xina, la deriva dictatorial, post-imperial, sense complexes i hostil de Rússia amb tots els seus antics satèl·lits i la pèrdua d’influència dels Estats Units cap a la Xina, accentuada amb les actuacions forassenyades del seu president amb aspiracions imperials i egoisme forassenyat, ho estant trencant tot.
En pot sortir alguna cosa bona? Esperem que si. Podem pensar que els EUA trumpistes ens abocaran tots al precipici, però això seria quedar-nos en el marc mental sorgit precisament de l’ordre post-Yalta, basat en uns grans poders, més o menys estables, que dictaven les normes i s’atenien a unes regles.
Si els poders trontollen i es salten les regles, és el caos? No forçosament. Establim noves regles, noves maneres de funcionar, provem-ho.
Però no basades en la força, en la contenció entre uns i altres i en zones d’influència. Basem-les en la col·laboració, en donar a tots un paper, en una xarxa. Costarà i no serà perfecte, però tampoc ho era el que teníem, per més que fos conegut (ai, els marcs mentals) i semblés estable: senzillament, aquí no patíem les conseqüències d’aquesta estabilitat, tot passava a Àfrica, Àsia o Sud-Amèrica. Ara ens ho trobem aquí, i no ens agrada.
El món necessita diàleg i reconeixement de tots els actors que hi ha, no només dels grans. Europa, si vol sobreviure com una societat oberta, no té altre camí que unir-se i fer-se forta (no podem deixar la defensa i l’exèrcit, diguem-ho clar, externalitzat en mans americanes), però ha de seguir els seus principis de col·laboració, interna i externament: aquesta és el nostre millor aliat, el que podem oferir al món. Sigui amb acords amb MercoSur (però justos amb tothom, amb les mateixes regles aquí i allà) o amb l’Índia o amb d’altres que vinguin. Blocs, països, regions del món que tenen la seva veu, la seva gent, el seu dret, com tothom.
Groenlàndia ens ensenya un nou internacionalisme, basat en regles de cooperació i respecte mutu, amigable, però ferm.
Potser és temps de deixar de mirar els mapes (i el món, a través d’ells) com els havíem vist sempre, amb un nord molt més gran del que és realment. La projecció de Mercator (d’origen nàutic per mostra rutes marítimes) resolia un problema de representació tridimensional (el món) en una superfície bidimensional (un paper), però al cost de distorsionar les superfícies existents, i centrant-se en Europa, on va néixer fa 400 anys.
Necessitem una visió sense un centre, hem d’entendre el món com és: mirem el planeta des del Nord, i entendrem millor qui hi ha allà dalt, perquè tot està molt més a prop del que sembla, però mirem-lo també des de la perspectiva d’Àfrica, o d’algú al desert del Gobi, o a les illes del Pacífic (l’augment del mar, si?) o al mar de la Xina Meridional, o a la Terra del Foc.
Tot és, aleshores, diferent del que acostumem a veure. Tornem al nord: a quants mapes veiem Groenlàndia amb el mateix tamany d’Àfrica? En realitat, és 14 vegades més petita.
Què vol dir això? Que fem Groenlàndia (o Canadà, o Rússia, o EUA) més gran del que és. Però també fem Àfrica, Sud-Amèrica o la Índia, proporcionalment, molt més petites del que son. Això condiciona la nostra visió, el relat que veiem i entenem.
Canviem els mapes i que tinguin una dimensió igual per tothom, o mirem-los des de casa de cada un, perquè no hi ha un mapa correcte: el món es veu diferent des d’allà on mires, des d’on estableixes el teu centre, des del teu punt de vista. I tots aquests centres, i la gent que hi viu, son igual de bons, igual de necessaris.
Tant de bo Groenlàndia ens obri els ulls a un nou món sense centres o, si ho voleu, amb centenars o milers de centres.