En Joan Marc reflexionava fa uns dies sobre quin serà el paper de la IA en les feines futures, i arriba a la conclusió que és probable una redefinició dels llocs de feina:

No crec que la IA ens acabi prenent la feina a la majoria. Però sí que ens obligarà a canviar la manera de treballar, a formar-nos constantment i a repensar quin valor real aportem com a persones.

I si, existiran llocs on a més automatizació, més necessitat hi haurà d’un criteri humà per a la supervisió de la feina automatitzada, o per l’aportació del criteri personal i únic, creatiu, de l’humà:

la ventaja competitiva no estará solo en la tecnología que una empresa incorpore, sino en las personas que puedan interpretarla, sostenerla y hacerla funcionar cuando la realidad se desvíe de lo previsto.

Tot això coincideix amb la proposta que fa Ethan Mollick al seu llibre Co-Intelligence (Penguin, 2024) de treballar amb la intel·ligència artificial, no contra ella o sobre ella, en un marc col·laboratiu (ell ho defineix com la figura del centaure, mig home mig cavall; mig home mig màquina en aquest cas).

Crec que sí, que hi haurà gent que podrà pujar-se a aquest carro, gent que ja té feines que podran adaptar-se, i gent que arrenca les seves vides laborals i que ja entraran dins d’aquest nou entorn.

Però n’hi haurà molta que no: el canvi i l’adquisició de noves aptituds ni és immediat ni està a l’abast de tothom: quan passem d’unes tasques mecàniques, amb patrons definits (cognitives o físiques), a d’altres totalment lliures i sense uns patrons definits cal un desaprenentatge de patrons i marcs mentals gens fàcils d’aconseguir, a més de l’adquisició de noves habilitats i coneixements.

Més enllà de visions apocalíptiques o neoluddites, la idea de la transformació i l’adaptació és maca, però és, en uns quants casos, una idea.

A això hi podem afegir, també, la centralització del model i la cerca del benefici per sobre de tot de l’empresa o dels accionistes.

En anteriors canvis industrials la idea i els objectius eren centralitzats, però la implementació era dispersa: diferents empreses competint entre elles, sobre bases territorials i mercats més o menys diferenciats. Avui en dia no és així: hi ha un grapat (gairebé literal) d’empreses que ofereixen aquests serveis a la resta del món i que, per tant, tenen tot el mercat a les seves mans. Les seves decisions afecten a tothom, marquen el mercat, la implementació de tecnologies i el que necessites. La resta només podem mirar.

Ens robarà la feina la IA? Probablement no, però en canviarà moltes.

Les feines que ara son de coll blanc semblen més fàcilment automatitzables o substituibles per màquines amb alta capacitat de processament de dades (no parlem d’intel·ligents), i això avui ho fan moltes persones. Les feines que avui son més físiques i repetitives serà més difícil que les executin IA’s o robots, en l’estat actual (massa entorn no predictible, massa atzar)… així, en un gir de guió de negra ironia històrica, ens trobarem proletaris de les dades, de la societat del coneixement? (mirem els casos d’empreses de països del Sud Global, on entrenen models de IA de diverses maneres: humans infrapagats per entrenar sistemes que encara son massa tontos o massa rígids, fets per empreses que tenen guanys astronòmics).

Qui sap si d’aquí sortirà, ves per on, una necessitat de canvi de model: la IA, per se, no és dolenta, al contrari, és una eina molt potent. El model econòmic on ha crescut i que intenta impulsar és el seu principal defecte perquè perpetua i amplifica una manera de fer lesiva per la societat i el planeta, que només beneficia uns quants.