Associem internet, o tot allò al voltant de la xarxa, com una cosa moderna, sense edat, en contínua renovació, sempre actual.

Els colors, la brillantor de les pantalles i les pàgines i les aplicacions, la constant renovació de la imatge fa que no es vegi res mai antic: quan de temps fa que no heu vist una pàgina vella, d’aquelles amb fons blanc, text negre i enllaços blaus? Molt. I les xarxes socials i les empreses que hi ha darrere també es pugen al carro, perquè és clar que ven més una imatge nova i moderna que no pas una d’antiga.

El món digital, al contrari del món físic, no sembla envellir: els diaris, per més que tinguin 100 anys, sempre son brillants. Ara aneu a buscar una Vanguardia de fa 50 anys, un El País de fa 20 o un Washington Post de fa 40: envellit, un disseny caducat i un paper groguenc. Què vell. Què caduc. Què antic.

Sembla que internet hagués de ser un no-lloc més enllà dels límits de la física, de l’espai geogràfic i del temps: tot accessible a tothora, arreu.

Però no és així: a mesura que ha crescut, en abast i en temps, veiem que està sotmès a les mateixes lleis físiques en temps i espai que els seus pobladors:

  • L’espai l’estem dividint en l’equivalent de territoris, sobiranies i jurisdiccions, , i la exploració del nou món digital ens ha portat a repetir el que tenim al físic.
  • El temps no s’atura. I fa que veiem les diferents onades, tecnologies, creixements, evolucions de tot el que hi passa. Com la gent hi arriba, l’usa i marxa. I si les eines envelleixen (o passen de moda), també envelleixen els seus habitants: qui fa anys començaven amb MS-DOS, BBS i mòdems, joves com eren, ja tenen una edat. Facebook, de fa 20 anys, ja és de boomers. Instagram comença a patir i Tik-tok serà la següent, generació a generació. I les que vinguin.

La física del temps no ens permet escapar: tots tenim un temps finit i, tot allò que produïm quan estem vius, tota la documentació (posts, fotos, likes, el que sigui) quedarà guardat, emmagatzemat, en servidors.

Així, què fem amb el contingut i les dades d’aquells que es fan vells, que ja ho són i que, tard o d’hora, morirem? Què passarà amb les nostres dades? Les nostres dades que no son nostres, que son de les empreses que tenen les xarxes socials, que recullen la nostra navegació… seran dades d’entrenament per futures AI, com ja son fotos d’arxius policials (la MEDS del NIST, per exemple)? Passaran al domini públic, sent dades privades? Qui les gestionarà? S’eliminaran?

Passem d’un món físic on no deixem rastre a un món digital que semblava eteri però on quedarà molt més rastre de nosaltres que, per a la majoria, al món físic. Quedarem reduïts a arxius, a ciutadans d’un arxiu, com diu Carl Öhman :

The internet is aging. As soon as the 2060s, there may be more dead than alive users on Facebook. […] What happens to these platforms—and their users—when they die, will become a critical battleground for the internet’s future, with major implications for global power relations.

[…] Yet the tech giants appear to have no plan for what to do as their (undeniably material) servers are filled with dead user data.

[…] We also know that whomever ceases control over these data will wield enormous power over our future access to the past.

[…] We also know that whomever ceases control over these data will wield enormous power over our future access to the past.

[…] Experience (and sheer logic) also tells us that the platforms that dominate tech today will sooner or later fail and die. What will happen to the user data? Can it, like other assets, be auctioned to the highest bidder? […] the fate of our digital remains is inextricably entangled with the privacy of the living.

[…] Instead, we must begin to think about the internet, and our stewardship over it, as a long-term intergenerational project. […] the aging of the internet compels us to become archeopolitans—citizens of an archive—by breaking down temporal boundaries.

— Carl Öhman a Everyone on the Internet Will Die. We Need a Plan for Their Data, a Time (26 d’agost de 2024, Europe Edition)

Fins ara hem deixat que les empreses colonitzin la noosfera, que el que era un nou món, auto-gestionat, una utopia de llibertat, quedi reduït a jardins de dades tancats. Caldrà que ens plantegem si deixem també que el que quedi de nosaltres sigui també un producte privat que puguin acabar monetitzant les empreses.