Douglas Rushkoff planteja una evolució del nostre univers mediàtic:
We’ve been raised in a read-only media universe (TV was only read-only, newspapers were only read-only) […] we’re moving from an arbitrarily read-only reality into a read-write one.
— Douglas Rushkoff, Decoding Digital Humanism, Podcast Person of the Week (7/9/2023), minut 8:00
És una idea molt simple, però molt potent: explica perfectament de quin mon venim, quin món s’obria, i en quin mon ens ha portat la comercialització de la xarxa. I no parlem en termes tecnològics, parlem en termes de societat, d’accés a la cultura, de possibilitats de creació lliure i de mediació d’aquesta creació, d’apropiació de la mateixa.
Read-only i read-write son termes informàtics:
- read-only (RO) indica que un mitjà o un fitxer s’ha definit com només de lectura. Algú l’ha creat o escrit (és clar), però la resta només poden llegir-lo, res més.
- read-write (RW) indica que un mitjà o un fitxer es pot llegir, però també es pot escriure: es pot modificar. Aquest canvi és clau: no només podem llegir, també podem fer-lo evolucionar, crear a partir d’ell, modificar. Això obre les portes a la creativitat, a la millora i la col·laboració
Pensem ara en una xarxa d’informació read-only: és un altaveu per uns quants (més o menys autoritzats), res més. Punt.
I comparem amb una xarxa d’informació read-write: tothom pot publicar (escriure i modificar) o llegir. No és un altaveu, és una conversa, un treball col·laboratiu.
Aquesta idea tan simple em sembla molt potent per explicar l’evolució dels mitjans i internet (que és conjunta):
mitjans RO -> internet RW -> internet RO
Ja està. Així de simple: d’un altaveu, a un lloc on tothom podia col·laborar, a un lloc on només uns quants controlen què es llegeix, de facto.
Podem dir que les xarxes socials permeten escriure i publicar (RW). Tècnicament si, clar. Però també filtren (algoritme) què veus o expulsen mitjançant normes privades. No és una internet RW per tothom, perquè uns quants controlen què es publica.