Ja fa temps que sabem que internet no és una ZTA i que els cartògrafs del nou món han donat pas al turisme de masses.

Mirant enrere, les discussions sobre les possibilitats que s’obrien, sobre la comunitat global i el trencament de les fronteres, els canvis polítics o les noves maneres d’empoderament, la renovació de la democràcia i els efectes sobre la política real (recordeu quan es parlava de flash-mobs)… tot això queda lluny.

El nou món virtual havia de portar també una economia molt més transnacional, més lligada al saber i als valors aportats, a la xarxa de cada persona o grup, i ens podien permetre emancipar-nos d’antigues estructures jerarquitzades, muntar empreses-xarxa col·laboratives sense una base territorial específica, movibles. Islas en la Red de Sterling ho avançava, i la xarxa ho possibilitava.

La meritocràcia i les discussions en línia, els projectes personals i la presència a la xarxa ens havien de permetre parlar de tu a tu amb els grans, fossim individus o petites empreses: el mite del garatge californià, arreu del món virtualitzat. N’hi ha que fins i tot ho van aconseguir.

Ens imaginàvem la nostra presència a la xarxa com una projecció d’idees i paraules, un flux continu de dades, pròpies i redireccionades, per parlar de tot allò que volíem representar, saber i aprendre. Havíem de ser nodes iguals d’una xarxa de coneixement, mumis de les nostres petites zones, i aprendre, redistribuir i actuar. La nostra projecció a la xarxa havia de ser un reflex d’allò que fèiem i dèiem, d’allò que creiem. Un primer creixement de planes personals que va donar lloc a blogs, agregadors, planetes, llistes de correu i intercanvi d’idees al voltant d’interessos comuns. Vida intel·lectual bullint, la personalitat de cada un i les seves idees, però sense posar el nom. Tu sense dir que ets tu.

Però això és mirant enrere. Vist ara, semblen els somnis d’una xarxa adolescent que es volia menjar el món, i canviar-lo. I com en tot adult, aquesta part il·lusionada existeix, i seguirà existint. Però no serà el motor principal.

La xarxa ha crescut, ha madurat, s’ha fet gran i, com els adults, s’ha fet molt més complicada i més cínica.

La comunitat global s’ha fet més gran, si, però també més trencada, més plena de petits pous, petits jardins que intenten ser més verd que el del costat però no volen saber-ne res d’ells: comunitats no aïllades, però si tancades en els seus interessos.

L’economia no ha variat: en algunes formes, però no en el fons. Bitcoins, economia col·laborativa, bancs de temps i de saber… experiments i intents alternatius d’organització surten i es combinen, però el gran volum segueix sent el de grups empresarials que s’han fet amb el pastís i, si no l’han entès, l’han modificat fins a fer-lo al seu gust… convencent-nos pel camí.

La gran conversa global sembla tornar-se en una gran cridòria escampada, on cadascú utilitza tots els mitjans existents (i són molts) per expandir el seu missatge.

La nostra presència a la xarxa ha canviat: no mostrem com som, mostrem com volem ser, o com volem que ens vegin. Projectem la imatge que volem donar, no la que és, i no canviem nosaltres, sinó que donem forma a la projecció. Els llocs personals de cada un han passat a ser un espai llogat en diferents murals gegants, on cadascú de nosaltres, ben identificat, intenta posar la millor foto que té de si mateix, sigui a la feina o de vacances: hem passat de ser canals emissors/receptors d’informació (contribuir a la xarxa) a ser emissors d’imatges i sensacions calculades. Postureo.

I no, no és que no m’agradi la xarxa i el que s’hi troba: hi ha milers de llocs interessantíssims, milers d’opcions, persones, discussions, lectures, idees i propostes per tirar endavant… però el comú de la xarxa sembla pres moltes vegades per la informació de consum ràpid, pel ji-ji-ja-ja, per la repetició i la no-reflexió, talment com el món real.

Potser aquest és truc: la xarxa de fa uns anys era un món virtual; la xarxa actual és, senzillament, el món real.

(Toca potser, per un altre post, la segona part del títol: i nosaltres amb ella… perquè nosaltres -i el que esperàvem, feiem i fem- també hem canviat durant aquests anys)

Comments:

La gestió poc social de les xarxes socials – Quasi un bloc - May 4, 2017

[…] en dia és gairebé impossible viure fora de la xarxa (si no vols ser un neoluddita), però cal ser coneixedor de l’entorn en el que estem […]