Necessitem un món sense centres i una nova manera de relacionar-nos, més justa.

El món post-Yalta es va construir segons l’equilibri entre els vencedors de la guerra i la situació geopolítica, estratègica i econòmica d’aleshores. Després dels processos de descolonització, semblava que el món occidental agafava la torxa de la llibertat i la democràcia i l’havia de portar arreu del món, i amb la desfeta de la URSS als 90, la parella democràcia-capitalisme semblava la guanyadora…

La història, i ho sabem del cert, no va mai com es prediu.

L’equilibri de poders ha canviat: ni les potències son ja les que eren fa 70 anys, ni tampoc les economies dominants, les relacions internacionals no son les de la post Segona Guerra Mundial; les organitzacions creades aleshores hauran de canviar, adaptar-se, si volen seguir essent útils, no closques buides.

El més preocupant per a nosaltres, europeus, amb totes les nostres mancances i contradiccions, és que la democràcia que donàvem per suposada l’hem de defensar, perquè està en perill: els partits extremistes europeus cada vegada tenen menys vergonya de tapar els seus impulsos absolutistes, i hi ha governs dintre de la mateixa UE que ja son obertament poders únics. Alhora, la democràcia americana trontolla per un absolutista que s’ha fet seu tot el poder i que es salta i ignora les lleis, construint cossos i polítiques para-policials paral·leles.

Arreu sembla buidar-se de contingut la democràcia, deixant-la com unes estructures buides, cosmètiques. Democràcies de partit únic, a nivell estatal.

A nivell mundial, la Junta de Pau de Gaza creada per Trump i els seus acòlits, una mena d’ONU paral·lela nepocràtica i extremista, es ven amb una mena de neo-llengua que ens mirem atònits, sense que ningú sigui capaç de dir-li res al Rei Sol.

Mentrestant, fent el paper que calgui en una ONU cada vegada menys operativa i amb poder d’execució, els russos segueixen fent el que volen, estrenyen llaços amb tothom que vulgui fer-hi negocis i no tinguin escrúpols, i els xinesos, tot calladets, van fent la seva als mars i països que els envolten, mentre van teixint una nova xarxa d’interessos i dependències, amb guants de seda, tot apel·lant a la democràcia a les relacions entre països, els americans obliden el soft power i es suïciden estratègicament i els europeus seguim sense trobar una veu única ni oferir alternativa.

Comencen a sortir veus als centres de poder que alerten que cal un canvi de model: a Davos el Primer Ministre de Canadà demanava formar nous blocs, establir noves relacions i equilibris, una mena de democràcia a les relacions entre països o blocs.

Els xinesos fa anys que usen aquests conceptes, també, però parlant de cooperació, seguretat i economia, sobretot. La subtil diferència és que això afecta només a les relacions entre països: el que faci el país dintre de les seves fronteres, és problema seu, és la seva sobirania. Democràcia entre països no vol dir democràcia per les persones: si les regles les dicten els més forts i no son acordades, no tenen perquè ser més justes… segurament no ho seran.

Empenyem perquè el canvi de regles que pot arribar, a nivell de persones, de governs, i de països sigui just per tothom, en el fons, i en les formes.