No paisatges

Torno en bus d’una caminada llarga per La Segarra, amb les cames cansades i els ulls plens de pedres, conreus, bosquets, aigua i castells. Murs de pedra al llarg de petites valls entre tossals per retenir l’aigua, escadussera allà; camins i viaranys que els connecten, molts oblidats ja de la seva funció inicial, per la mecanització i per la pèrdua de població. Pletes, castells i masos que esquitxen el territori, i que donen forma a una terra viscuda, treballada i cuidada arreu. Un paisatge humà, agrícola i natural creat a base de temps i esforç.

Davant d’això, el bus s’apropa a Cervera¹. Passem per sobre de la A-2, agafem un trencall, i de sobte ens trobem en un lloc oblidat: trossos de terra entre carreteres, sense cuidar, recuperats per la vegetació després que els talussos de les obres s’han reverdit, però sense cap altre ús, ni humà ni natural. Llocs que no son ja part de res. Llocs que trobem al voltant de qualsevol nucli gran, entre vies de comunicació (us heu fixat mai en els terrenys entre autopistes, carreteres, vies de tren o qualsevol combinació d’elles?), al voltant de polígons industrials no nascuts, d’urbanitzacions amb fanals cecs i sense cases, de terrenys sota viaductes. Son no-paisatges. No hi ha res, no se n’espera res. Els defugim, no els cuidem, els hem oblidat. Es territori sacrificat per una planificació que no va més enllà de l’ús, però sense tenir en compte l’entorn, trist reflex d’un terreny de ningú administratiu, en funció de qui és el responsable de la carretera o via.

De la mateixa manera que a les ciutats, curulles d’humans, hi ha els no-llocs que explicava Marc Augé, en el paisatge que les envolta també hi ha buits, no-paisatges, zones rebutjades, aspres fins i tot per la natura que no sap ben bé com fer-se-les seves de nou, rodejades de vehicles, fums i deixalles.

Busquem paisatges, muntanya i aire, i els busquem lluny. Però per poder-hi arribar, creem no-paisatges al nostre entorn, com un residu més. Creem geografies sense sentit, espais buidats.