Un estiu de molta calor, ara sembla que marxa, ara torna, en uns dies ho canviarem per fred sec i pluges torrencials sobre terra seca i esquerdada. El clima, desordenat i boig, és símptoma d’un planeta que es calenta i reacciona de manera extrema.
Passem del límit màxim de 1,5 graus de calentament planetari que s’havia establert als acords París i ara els 1,8 graus serien el nou límit inferior menys dolent (difícil dir-li optimista).
L’estratègia per arribar-hi és “Overshoot, peak and decline”: passa-ho, maximitza i disminueix. La idea és acceptar on som, establir un nou màxim on encara podem tirar enrere i després fer retallades dràstiques en emissions (CO2, metà) i en consum d’energia.
La paradoxa de Jevons i l’estranya barreja dels centres de dades en creixement, el transport dels bens de consum, l’augment de la producció, la no reducció en combustibles fòssils i l’ús de plàstics, la guerra i les seves derivades, el fracking i la ultradreta mundial extractivista ja la tractarem en un altre capítol, si de cas, que ens espatlla la idea.
Vist com va tot, ho veig com una acceptació de la derrota, però amb un títol maco, això si. No us preocupeu, que ara tenim una nova estratègia, gent! Quan arribem als 1,8º i seguim creixent ja veurem què fem (i no, no vull emigrar a Mart, m’agrada molt el meu Vallès cada vegada més ressec).
Vull creure que serem capaços de fer-ho, d’acceptar que hem fallat i que hi haurà una segona oportunitat, però no ho veig clar. És difícil tenir esperança i ara mateix, tant de bo m’equivoqui, sembla una fugida endavant, on tot son paraules però ningú s’hi compromet… qui farà la primera passa per disminuir les emissions? Si no canvia molt tot, sempre hi haurà interessos i mirades curtes, egoismes de la generació actual que condemnen les futures.
Però no es pot deixar de treballar per un futur millor, que no ens pertany, que serà el present dels qui han de venir. Hauríem d’intentar deixar un planeta millor del que ens hem trobat.