Quasi un bloc

El secret de les muntanyes és que les muntanyes simplement existeixen, com jo; les muntanyes es limiten a existir, i jo no. Les muntanyes no tenen “significat”, són significat. Les muntanyes són. El sol es rodó. Jo vibro amb la vida, i les muntanyes vibren, i quan ho sento, compartim aquesta vibració. Tot això ho entenc no racionalment, sinó de cor, i també sé com n’és, d’inútil, intentar copsar el que no es pot expressar, sabent que quedaran les paraules quan ho torni a llegir un altre dia. ...

A voltes amb la seguretat en un món digital cada vegada no ja més interconnectat, sinó més independent de nosaltres i alhora més extractor de les nostres dades. Uns serveis extractors (xarxes socials, proveïdors de serveis digitals i físics) més interconnectats entre ells i que ens fan més vulnerables quan tenen fuites o robatoris de dades, perquè en el món digital, nosaltres som les nostres dades: les que posem i les que se’n dedueixen de quan, com i on les posem. ...

Ítaca. El viatge, el port llunyà on arribar; la imatge associada els últims anys al Procés, el camí llarg que ens durà a la pàtria desitjada. Aquesta és, si més no, la idea més popular, associada a la cançó d’en Lluís Llach. Però els versos originals de Kavafis no parlen d’això. El bellíssim poema d’en Kavafis parla del viatge, de fer-lo durar, de créixer amb ell i, al final, parla del retorn a una pàtria que potser trobarem envellida i pobra, que és com la vam deixar, però que ens ha regalat, amb l’ideal del retorn, l’experiència vital del viatge: ...

El politòleg Christian Welzel defineix les tres condicions(*) perquè la llibertat sigui útil, perquè els valors emancipatoris siguin adaptatius com: Tenir un cert nivell de seguretat material, això permet tenir llibertat d’escollir, en no dependre el més bàsic d’una protecció o subjugació a algú. Una educació variada i de qualitat, on la llibertat (factor 1) permeti escollir l’opció formativa més adequada per a cadascú. La connectivitat: Una xarxa de transport que faciliti l’intercanvi comercial i de persones, on es potencien els dos factors anteriors. I, en el món actual, les tecnologies que permeten la comunicació entre la gent. Com més alt sigui aquest factor, més alta la capacitat de tenir informació bona per fer eleccions correctes i per connectar amb preocupacions i interessos afins. Les tres condicions (que tenen un cert paral·lelisme amb la piràmide de Maslow) son acumulatives i alhora es retroalimenten i permeten l’evolució d’una societat basada en valors i necessitats eminentment materials a una de més avançada, on ens podem fixar més en les necessitats emocionals… i aquest és una mica el camí que hem anat seguint fins ara a les nostres societats, a Occident, i que ens ha permès avançar personal i socialment, tenir societats més obertes i no tan canòniques, tan rígides i estratificades (i queda camí per fer!). ...

) Microsoft presenta Viva, una plataforma per a teletreball que va més enllà de Teams. Estructurada en quatre eixos (col·laboració, tasques, estadístiques i formació/documentació), l’eina és una aposta forta (i crec que molt ben pensada) per oferir un lloc tot-en-u per al treball, una oficina virtual real (Xataka i la pròpia Microsoft ho expliquen molt bé). El que em sembla interessant del tema és com Microsoft està agafant cada vegada més importància en aquest mercat de treball en remot, com l’està entenent i aprofitant aquest coneixement: indubtablement Teams (qui no n’ha sentit a parlar o l’ha usat) és un molt bon producte, però encara no deixa de ser un trencaclosques que integra multitud d’eines… El que està clar és que tot el coneixement que han agafat durant aquests mesos no només l’han volcat en millorar l’eina, sinó en repensar-la. ...

Es pregunta un bon amic com és que tots coneixem que ha guanyat en Biden, i no coneixem el nom del president/a del nostre Consell Comarcal… A banda de la importància i la transcendència de cada càrrec, hi ha una diferència molt, molt important: Al president dels Estats Units l’escull la ciutadania. Als presidents dels Consells Comarcals no els escull la ciutadania, els escullen els Ajuntaments. En el segon cas, per tant, no hi ha votació directa de la gent. ...

Parteixo de la base que jo no en sé res, d’epidèmies ni de pandèmies. Però havent estat tots confinats a casa, o que encara hi haguem d’estar, que des d’un govern ens diguin que estiguem i que de l’altre ja obrin les portes a anar a treballar (no tothom), que parlin de distribuir mascaretes uns a les estacions de metro, els altres per tothom i després ho retardin, que no expliquin mesures globals i estratègies i només vagin deixant anar mesures puntuals, ajudes a última hora per autònoms i pymes, que li donin un protagonisme exagerat al discurs bèl·lic i als cossos de seguretat, que s’aprofiti per maquillar l’exèrcit amb la UME i que aparegui el rei donant missatges, que en Sánchez ens faci de coachers a tots als seus discursos sense explicar mesures i que s’aprofiti per fer propaganda de la unitat que ens farà vèncer per una banda, i de l’altra que no hi hagi estratègies coordinades… no sé, tot plegat em fa l’efecte de descoordinació, d’anar a rebuf de la situació, de poca o nul·la previsió. ...

Interessant reflexió de Tim Harford sobre les xarxes socials: Propaganda is not new. And there are benefits from social media: it gives a platform to all sorts of people who deserve to be heard. But it is hard to make the case that social media has led to a more thoughtful, rigorous or compassionate discourse about politics. Amid the bullying, the misogyny, and the endless outrage, it’s hard to tell the bots and the people apart, largely because so many humans have lowered themselves to the level of the bots. ...

Fa uns dies em demanava la meva filla si el veure vídeos en streaming consumeix molta energia, que ho havia sentit en algun lloc. I em poso a explicar-li que si, que el fet que cada vegada que piquem un vídeo, o que l’autoplay de l’Insta o del Twitter s’activa, fa que hi hagi d’haver en algun lloc una màquina permanentment engegada per servir la nostra petició, que pot arribar en qualsevol moment, i que aquesta màquina té altres màquines que la vigilen, que li fan còpies de seguretat, que té servidors redundants, que diferents vídeos poden venir de diferents llocs que estan sempre engegats, que aquests ordinadors generen calor que cal dissipiar i que per tant cal tenir equips de refrigeració que consumeixen encara més energia, que pel mig, pel camí, hi ha més ordinadors que dirigeixen la petició i la resposta, controlen la seguretat, fan controls, validen que la informació arribi, i que després tot això arriba als nostres mòbils o ordinadors, que consumeixen energia, també a través dels routers de casa que els tenim sempre engegats també, i a això cal afegir que sempre volem estar al dia i que per tant els mòbils fan permanentment peticions d’informació, per veure si hi ha coses noves (penseu en missatgeria ), que fa que sempre hagi d’estar tot funcionant… ...

Les fake news estan en boca de tots: periodistes, polítics, politòlegs, analistes, periodistes… a les converses, als articles, a les anàlisi… arreu. Son el gran papu de la societat de la informació, el gran risc que ens amenaça i que hem de combatre si volem societats madures. Fantàstic! Comencem a combatre’l i, per fer-ho, deixem de dir-ne “fake news”. Que en anglès queda molt bé, com de molt expert però, què voleu que us digui, així el significat es suavitza, perd una mica el seu significat real, sembla més una cosa artificial, un objecte d’estudi o un fenòmen nou, i no ho és. ...