Quasi un bloc

De fa anys que es diu que la política es professionalitza i s’allunya de la ciutadania, i els escàndols continuats de corrupció han portat a la necessitat de netejar la seva imatge de cercle tancat i viciat, d’obrir-la al comú de la ciutadania, buscant noves eines de participació. Nous moviments polítics, més oberts i participatius que els anteriors, més flexibles, no fan sinó accelerar aquesta necessitat i això, alhora, acaba provocant la redacció de lleis sobre transparència i participació que obliguen els governs a dotar-se de determinades d’eines per acomplir aquests objectius. ...

Un breu i explicatiu resum de perquè la web no és l’ideal que en tenim d’ella: The idea of a global web public wholly independent of state sovereignty was to a great extent an illusion of the early web industry, a subcultural hubris that posited the geek public as a vanguard of everyone on the planet: today Palo Alto, tomorrow the world. Once the commercial logic of market segmentation, principally through the economics of marketing, entered the picture, the universal public gave way to the reality of consumer preferences, which have their own, distinctly non-universal logic. ...

A Google, HTTPS, y la Internet de los muertos, Versvs reflexiona sobre el moviment de Google per prioritzar els llocs amb HTTPS en els resultats de les cerques, i les implicacions que té, que no son poques. Interessantíssim post que cal llegir. Jo em quedo amb un pensament central: […] este movimiento erradica uno de los últimos componentes verdaderamente desregulados y libres de la web que conocimos. La posició de força de Google, provinent de la quantitat d’informació que ja tenia dels seus bots, i encara més de l’ús que recopila amb els usos dels navegadors i d’Android, li permeten forçar la web en la direcció que els interessi. Indubtablement ampliar l’ús de SSL reforça la seguretat i la fiabilitat de la web, però prioritza les possibilitats de llocs de determinats tipus: comercials, corporatius, comunicatius… professionals, en una paraula. La web personal queda marginada, sigui pel pes de l’existència de SSL en l’algorisme de posicionament o, d’una manera més subtil, per veure una marca vermella davant de l’adreça del lloc (i petits canvis estètics poden comportar canvis d’hàbits molt profunds) o, senzillament, pel factor econòmic: el certificat val uns diners, i més si es EV (acabarem veient registradors de DNS que ja no venguin el domini sense SSL?). ...

Ens alimentem amb menjar ràpid, amb plats precuinats, o amb menús preparats: fàcil i ràpid, sense complicacions. Se’ns presenta com plats deliciosos que no hem de cuinar, que no ens donen feina, per poder dedicar el nostre temps a d’altres coses. Però no tenim en compte com estan fets molts d’ells: els excessos de sucre i sal, els conservants o la qualitat dels components que porten, la brossa que generen i com afecta a la nostra salut. La cuina transformada en un element ràpid i de fàcil gaudir, però estandarditzat i sense substància, nu del seu element cultural i social. Ens intoxiquem lentament, adormim alguns gustos, estandarditzem les preferències. Fast food, per posar una etiqueta. ...

El mètode més habitual per securitzar una web, una aplicació o un ordinador acostumen a ser els passwords. És el mètode de seguretat digital nadiu per defecte: es basa en alguna cosa que sabem, en el coneixement. Però per més que els guardem encriptats i en fitxers protegits o es donin consells per crear-los molt segurs, els passwords son la baula més dèbil de la cadena de la seguretat: la gent acostuma a fer-ne servir els mateixos, o no vigila gaire on els posa (phising o tècniques d’enginyeria social per aconseguir-los). ...

Acabem un any plè de novetats. Què ens portarà el 2016? Algunes idees ràpides: Seguirà linux essent l’etern aspirant a fer-se un lloc a l’escriptori? Serà l’any de les monedes digitals? Començarà el comú de la ciutadania a utilitzar-les? Què passarà amb ubers, airbnbs i demés contendents de l’economia col·laborativa? Serà col·laborativa de veritat, o un forat d’on treure quatre calerons alguns i aprofitar-se d’altres? La regularan reconduint-la a un model controlat? Servirà per obrir alguns monopolis de facto, per més regulats que estiguin? ...

El pal de paller de les polítiques de seguretat i identificació a la xarxa son els certificats: una criptografia robusta i el reconeixement jurídic de l’equivalència amb la signatura manuscrita fan que siguin la tecnologia ideal per a la seguretat. Però totes aquestes bondats tecnològiques no acaben de quadrar amb la facilitat d’ús rapidesa, comodització i descuit que comporten les aplicacions, dispositius i el públic d’avui en dia, i el poc suport per part dels fabricants no ho facilita. ...

Comença la COP21 a París, tant de bo s’acabi amb uns objectius marcats i, encara millor, s’acompleixin. D’entrada, és bo que alguns ja reconeguin el paper que tenen en tot plegat, encara que d’altres s’hi resisteixin, o que tercers semblin no tenir gaire clar arribar a una solució (“Si som ambiciosos en l’objectiu fixat, almenys ens hi aproparem”, diu Hollande)… Veurem què en surt. Voldria ser optimista, però prefereixo esperar i ser realista: massa temps des del Kyoto original i les coses no avancen, l’economia (curta de vista, famèlica de beneficis ràpids) tot ho engoleix, tot ho prioritza. ...

Portem a la butxaca un petit ordinador que deixa rastre de tot el que fem i allà on estem gairebé sense adonar-nos-en: es tan còmode, tan fàcil fer-lo anar i posar-hi i provar coses, que no ens adonem de l’espia que pot ser. A mesura que ha passat el temps, els telèfons mòbils han guanyat en capacitat i possibilitats, però també en consum energètic (algú recorda aquells mòbils -no smartphones- als que la bateria els durava una setmana?) i hem sacrificat privacitat i anonimat. ...

Hores d’ara tothom sap ja què ha passat a París, n’informen arreu i tots tenim una opinió, una idea, un sentiment. Jo no puc afegir gaire, només deixo aquí tres apunts ràpids: Un avís: Tothom diu la seva, tothom. I molts aprofitaran per portar l’aigua al seu molí: polítics a França i arreu, pseudoperiodistes i suposats intelectuals. Llegiu-los si voleu. Però feu servir-ho per posar cadascú al seu lloc, contextualitzeu-ho tot. Voldran tancar fronteres, aturar l’allau d’immigrants, retrocedir Europa (la idea, que encara queda), controlar més, criminalitzaran la criptografia i la llibertat de la xarxa i ho justificaran amb tot això. Però no son només aquestes mesures. Una reflexió: El que ha passat és terrible. I ho han fet persones. I potser algú s’ha colat entre els refugiats. Però eren només persones (dolentes, terribles, fastigoses, assassines, però persones ), i una sola persona no pot fer això. Ho han fet les armes. Busquem culpables? Busquem-los, i tant, per tots els mitjans. Però aturem també el tràfic il·legal d’armes i explosius (on són les armes de les guerres balcàniques, què entra per Ucraïna? I són dos punts, nomé ),, controlem els fabricants, les rutes d’entrada. Si no hi ha accés a armes i explosius, això serà difícil que passi. El món es plè d’armes. Podem aixecar fronteres perquè no passin les persones, però les armes si que passen entre els filats. Una recomanació: per estar al dia els diaris, el que volgueu, però més d’un, per comparar-los. Per anar més enllà del que moltes vegades diu la premsa (els purs fets ), feu un cop d’ull a Guerras Posmodernas. I permeteu-me que acabi com he començat, si fa no fa: ...