Quasi un bloc

) Google ha deixat de donar suport a Java des de setembre, Microsoft no suporta certificats digitals a Edge, l’API criptogràfica del W3c no arrenca, el suport per certificats no és fàcil a Linux… Fet i fet, la e-administració sembla que té els peus de fang, o que li estan fent el llit. Per treballar on-line amb l’Administració (sigui quina sigui) necessitem certificats per identificar-nos de manera segura i fiable (jurídicament fiable, de manera que es pugui demostrar qui som davant de tercers i els nostres actes tinguin validesa - per això la identificació usuari/password no és vàlida en tots els casos) i, si volem signar des del navegador, actualment java és la única tecnología “universal” a la banda client (mentre els fabricants de navegadors no implementin completament la API del W3C). ...

Twitter canvia l’estrella dels favorits per un cor de m’agrada i els usuaris ens hem revolucionat… perquè no ens agrada aquest cor. Però ens agradi o no (que no) la nova icona, el canvi no és només estètic: és un canvi de concepte que va molt més enlla… Twitter ha substituit una eina per a l’usuari per una eina d’anàlisi de l’usuari: L’estrella dels favorits era més similar (en concepte, disseny i ús) als destacats dels navegadors i era, per tant, una utilitat d’ús sobretot privat dels usuaris (tweets interessants, per llegir, per recordar…) Un “m’agrada” li dóna un caràcter social, de visualització de gustos de cara als altres, de “toc” al creador, de mostra de suport que segurament farà que molts usuaris l’usin d’altra manera… o que fins i tot el comencin a usar d’una manera més similar als likes del Facebook. Seria interessant tenir dades dels canvis d’ús derivats del canvi estètic… Twitter les tindrà (nosaltres no ), i segurament en farà un bon ús (publicitari). ...

Això d’Internet i el núvol és una imatge que ja hauríem de començar a deixar de banda: Internet és una xarxa d’ordinadors, una infrastructura gens etèria. La teranyina de cables subterranis i submarins que s’estén per tot el món té unes despeses de manteniment considerables, i no només hi circulen dades nostres, sinó (i sobretot) serveis de comunicació operats per empreses que volen guanyar cèntims. La xarxa (que ja es vulnerable per sí mateixa) està sotmesa a molts interessos: econòmics, socials, polítics… i la dependència que en tenim per qualsevol cosa fa que aquesta vulnerabilitat sigui encara més acusada. ...

Una volta més a la publicitat a Internet: si no es poden millorar els anuncis, si no és menys intrusiva la publicitat, la única solució és usar bloquejadors? Sabem que no hi ha versions de pagament de plataformes gratuïtes que ens alliberin de la publicitat, perquè aquestes plataformes son grans fars per atraure la nostra atenció (després hi trobarem tot un seguit d’avantatges socials, comunicatives i demés): nosaltres (usuaris) som el producte a vendre al comprador (els fabricants, mitjançant els publicistes). ...

Anuncis: son arreu a la web, i els usuaris, en general, els ignorem, tanquem o bloquegem tant com podem, però son també la font d’ingressos de moltes petites publicacions, que intenten fer-se un forat o, simplement, donar veus a idees i iniciatives que estan fora de l’interès de les grans empreses (tecnològiques, de publicitat, editorials, poseu el que volgueu aquí). Sense els anuncis no hi ha ingressos per molts, però els anuncis son, alhora, cada vegada més intrusius, ens roben més pixels de la pantalla o ens distreuen, per no dir molesten, més vegades del compte. I tot plegat, perquè molts dels anuncis no tenen altra manera de cridar el nostre interès que posar-se al mig per ser inevitables (qui no ha tancat una finestra aquí o allà, ha passat de la plana d’anunci en accedir a un article o ha tancat els ulls amb aquells quadres que diuen que hem d’actualitzar el java (Redéu, l’equivalent publicitari del blink de l’HTML!). ...

La gent del CCCBLab fa una interessant reflexió sobre l’evolució del públic, de com ha passat de ser més passiu i consumidor (amb criteri, però constrenyit a una oferta preexistent) per evolucionar cap a una interacció amb l’autor i les institucions, tot expressant el seu criteri i fent demandes. Algunes idees a destacar (relacionades entre elles): La fi de la prescripció: ja no només ens conformem amb el que els museus o el cànon diuen, el públic vol ajudar a conformar la oferta, a modelar-la en base a les seves preferències, El públic modela les organitzacions: les organitzacions han de canviar, tant estructural com funcionalment, per adaptar-se al que se li demana. No només volem comentar i opinar, també es vol ser partícip en la creació, formar part de l’obra. Les institucions impliquen a la gent, compten amb ella. Alhora, però, les institucions han de saber com implicar a la gent. Sorgeix una nova sociabilitat amb internet. I alguns dubtes que es plantegen: ...

No sé si acabarà sent una paraula de moda, però el concepte te pinta d’imposar-se, perquè té darrere padrins importants, i la colla de publicacions techies justa per donar-li publicitat. Plogging, diuen: Blogs a través de plataformes, blogging on platforms. Ahà. Vist així, no sona res de l’altre món, una evolució més de la manera de publicar contingut, o d’autopublicar contingut, si voleu: permetre textos més grans, donar-li personalitat a banda dels timelines habituals. I potser hauríem d’estar d’enhorabona si Facebook s’hi posa, Twitter vol permetre missatges més llargs i d’altres també pugen al carro: al cap i a la fi vol dir més context, millor expressió, més difusió per idees i discussions, i això sempre és bo. ...

)A mitjans d’agost Google presentava el projecte Sunroof, una eina on-line que calcula el potencial de l’energia solar dels edificis, el número d’hores de sol que toquen a casa teva, i et diu el que pots aprofitar i el que estalviaries d’electricitat tenint en compte la teulada que tens, la orientació, les ombres… A banda de l’aposta per presentar d’una manera tan gràfica i senzilla arguments a favor d’una energia renovable, el concepte i la realització son molt interessants: l´ús de diferents orígens de dades, la combinació amb mapes i geolocalització i el lligam amb informació de preus, donant al final un simple resultat econòmic, és espectacular. ...

El mitjà es el missatge, deia en McLuhan. I si no l’és, està clar que el condiciona, el dibuixa i el pot arribar a fer seu. I això és el que passa amb els botons, smileys, likes i expressions incomplertes i ràpides d’escriure de mòbils i aplicacions: a banda de perdre’s molts matisos del que volem dir en pro de la rapidesa, tot ho expressem de la mateixa manera, perquè no n’hi ha cap altra de disponible. ...

Els mapes son molt més que una representació del món, una plasmació de la geografia que ens envolta. Sobre els mapes podem representar accidents geogràfics, però també fronteres, ciutats, llengües, aconteixements històrics, fluxes de població i influències: ens ajuden a entendre millor el que ens envolta. Però com tota representació, són també una projecció: dibuixem un mapa d’una manera o d’una altra, i entendrem el món de maneres molt diferents. Des de les projeccions amb el pol sud a la part superior, a les diferents representacions en una superfície plana d’una superfície tridimensional, de l’intent de mostrar les distàncies reals a que el mapa càpiga bé en una fulla quadrada, de la centralitat en Europa, en Amèrica o a l’Àsia, dels mapes antics sense Amèrica o amb Jerusalem al centre als mapes xinesos amb l’imperi del Mig al centre, tot respira una projecció d’una visió del món. ...