Quasi un bloc

Nicholas Carr argumenta a The ebook equilibrium que la cultura del llibre (en paper o digital) no és la cultura de l’ordinador. Per Carr, tot i el fons social de la lectura, llegir és un acte eminentment privat i personal, una relació llarga i profunda amb el text, que ha d’estar lliure de distraccions i d’interrupcions i imposicions d’altres indústries. Hi estic d’acord. Gegants com Amazon, o d’altres com FNAC i similars no son sinó venedors que intenten maximitzar el número de vendes de llibres o “productes culturals” indicant suggerències o proposant models de consum sense sentit per un lector, sense importar la qualitat del llibre o el que això pugui suposar. De fet, formats electrònics com els lectors de pantalles de tinta electrònica de 6 polzades en blanc i negre poden suposar una estandardització dels llibres (mateix format i possibilitat gràfica, amb la consegüent reducció en costos de distribució), el que acabaria també amb el llibre-objecte, pensat no només com un text, sinó com un conjunt de sensacions (paper, enquadernació, il·lustracions). [+]...

Que el govern no acaba d’entendre gaire bé com funciona l’economia d’internet, com es generen visites i per tant beneficis econòmics a base d’anuncis (o, fins i tot, es construeix una base de solvència i confiança editorial si resulta que t’enllacen prou sovint), ja és una cosa sabuda. En el seu moment la Llei Sinde ja va causar furor i ara el govern torna a lluir-se amb el cánon AEDE. Algunes opinions il·lustratives com les de Versvs, Antonio Ortiz a Xataka, Enrique Dans o Ricardo Galli no estan de més. [+]...

Avui fa 45 anys de l’arribada a la Lluna, demà del passeig llunar d’Aldrin i Armstrong, un dia després de l’arribada. 45 anys després, Rússia, Europa, Xina, Japó, Índia i Brasil tenen programes espacials, i l’empresa privada ja hi és present també. Però no hem anat a Mart, a la Lluna fa molt que no hi tornem, i l’espai s’ha militaritzat i omplert de brossa, satèl·lits vells i peces. [+]...

L’Open Data té un gran potencial de beneficis tant econòmics com socials, encara que actualment no acabi d’arrencar. La seva potència rau en la possibilitat de generar informació i coneixement, però per això s’han de tenir totes les dades: si volem que l’Open Data sigui molt més profitós del que és hauríem d’aconseguir que els únics que ofereixen dades en obert no siguin les administracions o els ens públics com a norma més habitual. [+]...

Big Data triomfarà (està triomfant) com a generador de grans volums de negoci, Open Data no (i trigarà a fer-ho). Big Data té darrere tot l’interès econòmic de les empreses: permet comercialitzar amb un producte (la informació), donar-li valor, modificar-lo i revendre’l. I si saps posar-li un embolcall ben maco (una presentació visual resultona), encara ven més. Open Data és, a dia d’avui, una opció política i un intent d’obertura de (bàsicament) l’administració i de generació d’oportunitats de negoci, basat en el retorn i el re-aprofitament de dades públiques. [+]...

La separació tradicional entre poders (legislatiu, executiu, judicial) sembla que se’n va per la porta del darrere. L’equilibri i contrapoder que havien de tenir entre ells es dilueix, víctima de les nominacions, ingerències, interessos i altres males herbes de molts dels nostres prohoms. El poder econòmic ha pres també a l’assalt no només els reductes d’alta política sinó també la premsa, i les grans capçaleres informatives formen cada vegada més part d’un conjunt d’empreses que es dediquen no ja a informar, sinó a generar notícies per vendre més i, pel camí, donar visions partidistes i esbiaixades de la realitat. [+]...

) Al món digital enviem correus, treballem amb documents, tenim calendaris, fem xats i videoconferències, cerquem informació i l’emmagatzemem, llegim notícies i mirem mapes i fotografies, per citar algunes coses. Al món real ens vestim, vigilem la nostra salut, conduïm, truquem i parlem, fem vida a casa, estem pendents de l’hora, mirem la tele, comprem coses i les paguem, per dir-ne algunes més. Per cada una d’aquestes coses hi ha un producte, una aplicació o un aparell de Google. L’empresa ja fa temps que va passar del món de la cerca al de la publicitat i d’aquí a oferir productes digitals per fer-nos la vida més fàcil (indiscutiblement) i perfilar-nos alhora millor per afinar els seus anuncis (indubtablement també). [+]...

Seran les empreses com Google o Apple els nous mitjancers del món digital? Versvs ens explica molt bé l’estratègia de tots dos de, amb l’excusa de l’experiència d’usuari, o donar més representativitat a les pàgines, o millor la usabilitat o similar, posicionar els seus navegadors com el centre de referència per accedir a la web. Els antics portals que pretenien ser el centre d’entrada a la xarxa, i que eren grans maremàgnums de coses diferents van donar pas a portals personalitzats de les empreses (recordeu iGoogle?) i ara, amb l’adveniment de les xarxes socials i el tros de pastís que s’estan menjant, els fabricants atacant posant una capa més al davant: el propi navegador (que no per casualitat és l’únic que, realment, sap tot el que fem a la xarxa). [+]...

En l’imaginari col·lectiu, la web és un conjunt de milers i milers de llocs entrellaçats, una mena de biblioteca de coneixement infinita, oberta, creixent i canviant, una àgora pública on parlar, intercanviar idees i establir ponts. Però això ja fa temps que no és així (potser una petita part continua sent-ho). La web és ara un lloc dominat per grans llocs propietaris, tancats a la resta: el gran volum de coneixement i moviment s’ha traslladat a jardins tancats, a mines de dades privades que extreuen tot el que poden de nosaltres. [+]...