Quasi un bloc

Propòsits, propostes, idees, intencions… cada inici d’any ens passa el mateix. I després tot queda en fum d’encenalls, el dia a dia se’ns menja el temps, o ens manquen les ganes i els ànims. I no fem allò que havíem dit que fariem, quedarà per l’any vinent. Llàstima, perquè el temps passa. Canviem, doncs. Aquest any no hi ha propòsits d’any nou, no hi ha visualitzacions a llarg termini d’allò-que-voldria-fer. Aquest any toca fer coses, coses petites, passets. Però fer-los. I a algun lloc s’hi arribarà. ...

The Linux tablet is the future - and it always will be, diu Scott Gilbertson, a The Register. I hi coincideixo, per desgràcia. Llegint l’article i fent un cop d’ull al Pengpod, la tableta anunciada amb Linux, no puc més que estar d’acord. I és més, veient com han anat les coses, tampoc li falta raó: The year of the Linux tablet is, like the year of the Linux desktop, destined never to arrive. ...

Fa temps ens imaginàvem a nosaltres mateixos a Internet com canals generadors d’informació contínua, usant blogs i servint el contingut en rss, penjant vídeos i fotografies online, i parlàvem de com ordenar tot això, de com disposar-ho i, fins i tot, de com tindriem temps per al consum i la generació de tot aquest material. La clau era la plana personal, el nostre cau digital, la nostra imatge a la web, que era a la vegada biblioteca i reflex, com una imatge tan complerta com fos possible de la persona. La idea era abocar-hi allà pensaments i vivències en forma de text, de vídeo i d’imatge, en tots aquests formats o en alguns, i així poder ser tu mateix a la web. ...

Els nens tenen la mirada oberta i sense prejudicis d’aquell que ho té tot per aprendre, la impaciència de la immediatesa i la capacitat de meravellar-se per tot allò que és nou, però salten d’una cosa a una altra i els costa veure el resultat a llarg termini d’un esforç. Els adults tenim la ment estructurada, la paciència de l’aprenentage i la constància que dóna la experiència, però tenim coneixments i idees molt establertes, una mirada molt dirigida pel que sabem i volem i la capacitat de meravella moltes vegades atrofiada. ...

Imprescindible una relectura de “La servitud voluntària” d’Étienne de la Boétie. Les múltiples servituds que ens subjuguen, com a poble, com a societat, com a individus (polítiques, econòmiques, socials) no pot ser que siguin, fins a cert punt, convencions i herències autoimposades, arrossegades sense saber ben bé perquè? Si és així, som nosaltres mateixos carcellers nostres, ajudants en la nostra dissort? No hi pot haver sempre una part de decisió nostra, de llibertat individual? ...

Ha canviat la nostra percepció sobre el paper de les màquines i els ordinadors, ens preocupa fins on puguin arribar els nostres invents? Al blog d’en Pere trobo que Nicholas Carr pensa que a mesura que augmenten la capacitat i l’autonomia de les màquines (reconeixement de veu, decisió, IA, detecció) les comencem a veure més com una possible amenaça que no pas com una ajuda: com podria afectar-nos en un futur, no excessivament remot, la possible presa de consciència pròpia d’una màquina intel·ligent? Podria afectar-nos com a espècie, ser un risc per la nostra supervivència? ...

La Web ha canviat molt des dels seus inicis: de les primeres planes personals, amateurs, cridaneres, filles cadascuna del seu pare i de la seva mare, però lliures i úniques hem passat a una normalització brutal, a una estandardització sota l’etiquetat del 2.0: avui en dia tot son serveis gratuïts on pots tenir el teu perfil… però tots els perfils segueixen la mateixa línia, tenen la mateixa imatge, tots ofereixen la mateixa informació personal i, el que és pitjor, no ens pertanyen. ...

Hem perdut alguna cosa pel camí quan veus que allò que se li dóna per suposat a una dona que sap fer és acollit com un plus en el cas d’un home. No entenc que a aquestes alçades hi hagi homes (joves) que “ajudin”, o d’altres que pensin el que pensen de les tasques de casa. No anem bé. L’emancipació femenina ha estat, en molts aspectes, una presa de pèl, una adaptació al món laboral sense perdre tasques assignades de sempre, perquè hi ha molts homes que no han fet el camí invers (n’hi ha que no el volen fer, directament), que no s’ha corresponsabilitzat de les tasques d’elles. ...

)Fa uns dies vaig anar a una manifestació, ahir vaig anar a una altra. Motius diferents, i també punts coincidents. No estic d’acord amb tot el que s’hi diu o s’hi fa, però hi ha vegades en què cal ser-hi, anar-hi, escoltar i observar. Hi vaig, i cadascú farà el que vulgui amb això, amb aquesta petita aportació: uns la ignoraran, d’altres diran que estàs de la seva part i uns tercers diran que no, que és de la seva. És igual: entra dintre del joc, aquesta manipulació, aquest escombrar cap a casa. ...

Aixecar el cap i mirar el cel, veure els núvols. Respirar mentre camines, escoltar. Tancar una tasca a la feina. Disfrutar de la xerrada a la pausa del cafè. Riure. Una mirada. Parlar amb els fills. Deixar la cuina neta. Llegir una estona. Cadascú pot tenir, deu tenir, mil exemples diferents. El zen de les petites coses. Un petit munt d’estones de les que cal gaudir cada dia per adonar-nos d’on som: les preocupacions vénen soles, els nostres moments ens els hem de buscar. ...