Escriure ajuda a ordenar les idees, a reflexionar sobre allò que vols dir i a no deixar-te endur pel soroll ni la immediatesa. De vegades també forma part d’una xarxa, d’una conversa global sense la qual ni s’entén ni té gaire sentit.
Trobareu una barreja de temes de tecnologia i d’informàtica, però també de natura, ecologia i societat. Poca política, però tot és política, diuen.
Els articles estan en ordre cronològic invers, el més recent és l’últim. O navegueu d’altres maneres:
Miro als meus fills, que juguen al parc. Tenen nou i gairebé cinc anys, i corren, salten, riuen i s’enfaden entre ells, són feliços, son nens. I de sobte em salta al cap la idea que hi ha d’altres nens al món que amb la seva edat estan treballant, picant pedra, remenant les escombraries, o en situacions pitjors. Nens que no poden ser nens. Quina sort tenen els meus. Quina sort tenim nosaltres.
De tant en tant es revifa el debat sobre llibres electrònics vers llibres de paper: tothom sap (o creu saber) que son el futur, però l’arrencada amb les vendes no arriba, editorials i distribuïdores comencen a prendre tímidament posicions però sense grans escarafalls i, això sí, tothom en parla molt. Sembla que no només amb els lectors electrònics, si no sobretot amb els mòbils i les tabletes, els llibres electrònics acabaran imposant-se: per comoditat, preu, accessibilitat, ubiqüitat… tot un reguitzell d’avantatges. N’hi ha que diuen que el secret està en el contingut, que aquest és la clau i, és clar, això és el que ofereix el llibre electrònic. ...
Fa uns dies parlava de la necessitat d’eliminar distraccions en les interfícies per ajudar a la concentració en les tasques. Un exemple bastant il·lustratiu d’això pot ser la redacció d’un document, o d’un post com aquest: normalment ho fem dins de la interfície del procesador de texts, o del gestor del blog, plè de botons i tasques, i ens preocupem més dels marges i les negretes que no pas del text en sí. ...
Posar una papereta dins d’una urna: sembla fàcil. Escoltar els missatges, prendre una decisió i votar. Ja està. O no. Per què ens hem de guiar? Pels candidats? Pel seu missatge o el dels seus equips? Pels seus programes? Perquè son dels nostres enfront dels altres? I la resta? És que a més dels nostres i dels altres, n’hi ha més, i no els deixen entrar o els volen fer fora. I els missatges? Què fem, ens basem en els missatges o en el que han fet en els últims temps? Tots han tingut, tenen, responsabilitats de govern, comparem el que diuen amb el que fan? El que proposen canviar? Comparem els missatges que donen en un territori amb els que donen en d’altres? ...
La multitasca ens goberna. Ens valorem per la capacitat de portar diferents temes i tasques alhora, simultàniament, i ens regim per la velocitat i el canvi entre tasques, entre el control de diferents conjunts d’informació alhora i el pas de l’un a l’altre en un moment. Immediatesa i visió de conjunt, flexibilitat. Sona bé. Però aquesta immediatesa, aquest pas continu d’un tema a un altre amaga o no permet, moltes vegades, una reflexió més tranquil·la, més profunda: no tenim prou temps per valorar tots els pros i contres, perquè ja hi ha un altre tema en cua cridant a la porta, demanant la nostra atenció. ...
Sembla que el nou govern de la Junta de Extremadura no està per mantenir l’herència tecnològica de passades legislatures, basada en la promoció de programari de fonts obertes, si no que pensa més en centrar-se exclusivament en criteris econòmics en buscar proveïdors de programari. És una llàstima que es perdi tot el que s’ha guanyat fins ara usant aquest model: el més evident pot ser el coneixement tecnològic, el programari, la metodologia i la documentació, els productes i la distribució en sí; però també cal valorar, i molt, el treball d’educació que s’ha fet tant en tots els àmbits de govern afectats (administració, educació, sanitat…) com en la pròpia societat del que és el software lliure. ...
Tot just acabo de llegir “A cremallengua” (Viena Edicions) d’en Joan-Lluís Lluís: un recull d’articles sobre unes quantes llengües (vives, mortes i agonitzants) que permet un recorregut a volaploma i ens mostra pinzellades, detalls i curiositats que, alhora, traspuen estima per totes i cada una d’elles, mostren el tresor cultural que son. Un llibre amè i fàcil de llegir, si us agrada no us perdeu la columna original. De tots, amb quin em quedo? M’agraden molts, però per la part que ens toca, amb “La mandra dels catalans”.
Google ha fet canvis a la interfície del Google Reader, tal i com va prometre: millores de presentació, en la línia de tots els seus productes i uns petits canvis en les opcions de compartició; petits canvis que d’un cop esborren les opciones de compartició antigues i ho centralitzen tot en Google+. No ho trobo malament: conceptualment és molt més senzill: tens la llista de feeds, els que has marcat com més interessants i els trends, i no cal més. Per qualsevol “cosa” social, a G+. I punt. Però també m’agrada perquè han mantingut la possibilitat d’enviar l’article per correu: puc tenir la meva xarxa social “pública” amb Google+, i alhora també puc seguir mantenint al dia d’altres persones fora de la meva xarxa pública dels articles que jo consideri importants. Em faciliten un camí, però no em tanquen d’altres. ...
Poden els canvis anunciats i introduits a Facebook fer que perdi el seu esperit? Això és el que es demana Harry McCracken en un article a Time. L’argument d’en McCkracken és bastant vàlid, trobo: a mesura que més i més informació entri a la línia de temps, perdrem més temps buscant el que ens interessa, la informació sobre allò que fan els nostres amics quedarà enterrada sota tones de dades sense interès i això farà que Facebook perdi la gràcia que té ara: estar en contacte amb la gent. ...
Cada vegada em preocupa més cap a on va Internet. La idea inicial d’una xarxa lliure on tothom pot actuar en igualtat de condicions sembla que està cada vegada més lluny. Aquella idea venia donada pels entorns inicials, tant físic com intelectual, de la xarxa: grups de científics acosutmats a intercanviar coneixements i idees, que treballaven des de terminals fixes. Avui en dia, en canvi, l’entorn s’ha capgirat: s’hi pot accedir des de gairebé arreu i en qualsevol moment, els terminals son cada vegada més mòbils i ja no es concebeix una xarxa sense actors econòmics; de fet, els actors econòmics son els que concentren avui en dia gran part tant dels continguts com del tràfic. ...