Escriure ajuda a ordenar les idees, a reflexionar sobre allò que vols dir i a no deixar-te endur pel soroll ni la immediatesa. De vegades també forma part d’una xarxa, d’una conversa global sense la qual ni s’entén ni té gaire sentit.
Trobareu una barreja de temes de tecnologia i d’informàtica, però també de natura, ecologia i societat. Poca política, però tot és política, diuen.
Els articles estan en ordre cronològic invers, el més recent és l’últim. O navegueu d’altres maneres:
Google ha fet canvis a la interfície del Google Reader, tal i com va prometre: millores de presentació, en la línia de tots els seus productes i uns petits canvis en les opcions de compartició; petits canvis que d’un cop esborren les opciones de compartició antigues i ho centralitzen tot en Google+. No ho trobo malament: conceptualment és molt més senzill: tens la llista de feeds, els que has marcat com més interessants i els trends, i no cal més. Per qualsevol “cosa” social, a G+. I punt. Però també m’agrada perquè han mantingut la possibilitat d’enviar l’article per correu: puc tenir la meva xarxa social “pública” amb Google+, i alhora també puc seguir mantenint al dia d’altres persones fora de la meva xarxa pública dels articles que jo consideri importants. Em faciliten un camí, però no em tanquen d’altres. ...
Poden els canvis anunciats i introduits a Facebook fer que perdi el seu esperit? Això és el que es demana Harry McCracken en un article a Time. L’argument d’en McCkracken és bastant vàlid, trobo: a mesura que més i més informació entri a la línia de temps, perdrem més temps buscant el que ens interessa, la informació sobre allò que fan els nostres amics quedarà enterrada sota tones de dades sense interès i això farà que Facebook perdi la gràcia que té ara: estar en contacte amb la gent. ...
Cada vegada em preocupa més cap a on va Internet. La idea inicial d’una xarxa lliure on tothom pot actuar en igualtat de condicions sembla que està cada vegada més lluny. Aquella idea venia donada pels entorns inicials, tant físic com intelectual, de la xarxa: grups de científics acosutmats a intercanviar coneixements i idees, que treballaven des de terminals fixes. Avui en dia, en canvi, l’entorn s’ha capgirat: s’hi pot accedir des de gairebé arreu i en qualsevol moment, els terminals son cada vegada més mòbils i ja no es concebeix una xarxa sense actors econòmics; de fet, els actors econòmics son els que concentren avui en dia gran part tant dels continguts com del tràfic. ...
Dice Aznar que hay que cuidar la lengua común y, oiga usted y sin que sirva de precedente, por una vez estoy de acuerdo con él. Un simple paseo por barrios periféricos (y no tan periféricos) de nuestras ciudades, un poco de tiempo viendo según que programas de televisión o entrevistas, o un vistazo a lo que la gente publica en Internet y se le cae a uno el alma a los pies viendo el estado en que está la lengua común de todos los españoles. ...
L’entrada de dades a Facebook, Twitter, Google o qualsevol altre proveïdor de serveis gratuits ens transforma no en el seu client, sino en el seu producte: el client és el que paga, el producte és el que es ven. I el que es ven és el nostre perfil, les nostres preferències; qui ho compra, qui paga, és el que farà servir aquella informació. Els mecanismes de recolecció d’informació son variats.: Google registra les nostres cerques i els nostres clicks: els anuncis de les planes que visitem que van amb Adwords coincideixen amb les cerques dels últims productes que hem fet; al seu servei de correu surten anuncis que lliguen amb paraules determinades del text que llegim. ...
Google treu G+ que incorpora conceptes de Facebook i Twitter i millora algunes coses, Facebook contraataca incorporant alhora millores de gestió de privacitat i amistat, Twitter per la seva banda també incorpora millores i amplia serveis… I els usuaris cada vegada amb més opcions més semblants cada vegada. Per quina ens decidirem? Ja no sembla una qüestió de funcionaments, sembla que totes tendeixen a oferir el mateix, millorant i rebatent les ofertes de la competència: si son capaces de mantenir el joc d’igualar unes prestacions i millorar-ne unes altres, al final la decisió està en els contactes que tens a cada lloc, amb quanta gent pots parlar o seguir. ...
Heu sentit mai allò de que els catalans som una mica estranys perquè celebrem una derrota? No us ho cregueu pas, no és així. No celebrem una derrota: celebrem que com a poble seguim sent i volem seguir sent. I ho celebrem en l’aniversari de l’últim gran intent d’anorreació. És un fet a tenir en compte: podriem celebrar victòries o conquestes, que també n’hi ha hagut; però les victòries i les conquestes porten sempre associat el patiment del vençut o del conquerit: nosaltres, en canvi, preferim celebrar que encara estem aquí, aguantant, vingui el que vingui. ...
D’uns dies ençà torno a usar directament Google Reader com a lector de feeds. Durant un temps llarg he estat usant Feedly, tant en versió escriptori com mòbil, però no m’aporta res que no tingui Google Reader: Veure el twitter o el facebook a la mateixa pantalla no m’interessa (ja hi aniré quan vulgui), les cotitzacions de bossa ni les miro i no faig servir gaire les característiques de compartició que té Les suggerències podrien ser un valor afegit, però no sembla basar-se en la meva xarxa ni en les meves preferències de lectura per fer les suggerències: tira de blogs A-List ja siguin de la blogsfera angloparlant o de la espanyola (en què es basa, doncs? En dades d’usuari? En localització?) Si, és maco, però res més: totes les característiques que uso de Feedly les tinc a Google Reader (està basat en ell), així que perquè no anar directament a la font? Arnau explica molt bé els mateixos motius que m’han portat a aquesta decisió. ...
Totalment d’acord amb en Pere: comparar els RSS amb Twitter és una burrada, la manera d’usar-los és totalment diferent. I no ho oblidem: un son fonts obertes, gestionades per nosaltres, no centralitzades i que podem llegir de diferents maneres; l’altre és un servei d’una empresa, centralitzat. És com comparar els blogs amb facebook.
Fa més o menys un any a casa vam començar a fer servir fundes d’entrepans reutilitzables i carmanyoles en comptes d’embolicar-los amb paper d’alumini. Fent números grossos, l’estalvi deu haver anat més o menys així: Fem 4 entrepans cada matí, dos de grans i dos de petits. Traduit en embolcall de paper d’alumini, posem: 50 cm pels grans 30 cm pels petits Això dóna 1,6 m d’alumini cada dia. Quants dies fem entrepà? Intento ajustar el càlcul: ...