Quasi un bloc

Posar una papereta dins d’una urna: sembla fàcil. Escoltar els missatges, prendre una decisió i votar. Ja està. O no. Per què ens hem de guiar? Pels candidats? Pel seu missatge o el dels seus equips? Pels seus programes? Perquè son dels nostres enfront dels altres? I la resta? És que a més dels nostres i dels altres, n’hi ha més, i no els deixen entrar o els volen fer fora. I els missatges? Què fem, ens basem en els missatges o en el que han fet en els últims temps? Tots han tingut, tenen, responsabilitats de govern, comparem el que diuen amb el que fan? El que proposen canviar? Comparem els missatges que donen en un territori amb els que donen en d’altres? ...

La multitasca ens goberna. Ens valorem per la capacitat de portar diferents temes i tasques alhora, simultàniament, i ens regim per la velocitat i el canvi entre tasques, entre el control de diferents conjunts d’informació alhora i el pas de l’un a l’altre en un moment. Immediatesa i visió de conjunt, flexibilitat. Sona bé. Però aquesta immediatesa, aquest pas continu d’un tema a un altre amaga o no permet, moltes vegades, una reflexió més tranquil·la, més profunda: no tenim prou temps per valorar tots els pros i contres, perquè ja hi ha un altre tema en cua cridant a la porta, demanant la nostra atenció. ...

Sembla que el nou govern de la Junta de Extremadura no està per mantenir l’herència tecnològica de passades legislatures, basada en la promoció de programari de fonts obertes, si no que pensa més en centrar-se exclusivament en criteris econòmics en buscar proveïdors de programari. És una llàstima que es perdi tot el que s’ha guanyat fins ara usant aquest model: el més evident pot ser el coneixement tecnològic, el programari, la metodologia i la documentació, els productes i la distribució en sí; però també cal valorar, i molt, el treball d’educació que s’ha fet tant en tots els àmbits de govern afectats (administració, educació, sanitat…) com en la pròpia societat del que és el software lliure. ...

Tot just acabo de llegir “A cremallengua” (Viena Edicions) d’en Joan-Lluís Lluís: un recull d’articles sobre unes quantes llengües (vives, mortes i agonitzants) que permet un recorregut a volaploma i ens mostra pinzellades, detalls i curiositats que, alhora, traspuen estima per totes i cada una d’elles, mostren el tresor cultural que son. Un llibre amè i fàcil de llegir, si us agrada no us perdeu la columna original. De tots, amb quin em quedo? M’agraden molts, però per la part que ens toca, amb “La mandra dels catalans”.

Google ha fet canvis a la interfície del Google Reader, tal i com va prometre: millores de presentació, en la línia de tots els seus productes i uns petits canvis en les opcions de compartició; petits canvis que d’un cop esborren les opciones de compartició antigues i ho centralitzen tot en Google+. No ho trobo malament: conceptualment és molt més senzill: tens la llista de feeds, els que has marcat com més interessants i els trends, i no cal més. Per qualsevol “cosa” social, a G+. I punt. Però també m’agrada perquè han mantingut la possibilitat d’enviar l’article per correu: puc tenir la meva xarxa social “pública” amb Google+, i alhora també puc seguir mantenint al dia d’altres persones fora de la meva xarxa pública dels articles que jo consideri importants. Em faciliten un camí, però no em tanquen d’altres. ...

Poden els canvis anunciats i introduits a Facebook fer que perdi el seu esperit? Això és el que es demana Harry McCracken en un article a Time. L’argument d’en McCkracken és bastant vàlid, trobo: a mesura que més i més informació entri a la línia de temps, perdrem més temps buscant el que ens interessa, la informació sobre allò que fan els nostres amics quedarà enterrada sota tones de dades sense interès i això farà que Facebook perdi la gràcia que té ara: estar en contacte amb la gent. ...

Cada vegada em preocupa més cap a on va Internet. La idea inicial d’una xarxa lliure on tothom pot actuar en igualtat de condicions sembla que està cada vegada més lluny. Aquella idea venia donada pels entorns inicials, tant físic com intelectual, de la xarxa: grups de científics acosutmats a intercanviar coneixements i idees, que treballaven des de terminals fixes. Avui en dia, en canvi, l’entorn s’ha capgirat: s’hi pot accedir des de gairebé arreu i en qualsevol moment, els terminals son cada vegada més mòbils i ja no es concebeix una xarxa sense actors econòmics; de fet, els actors econòmics son els que concentren avui en dia gran part tant dels continguts com del tràfic. ...

Dice Aznar que hay que cuidar la lengua común y, oiga usted y sin que sirva de precedente, por una vez estoy de acuerdo con él. Un simple paseo por barrios periféricos (y no tan periféricos) de nuestras ciudades, un poco de tiempo viendo según que programas de televisión o entrevistas, o un vistazo a lo que la gente publica en Internet y se le cae a uno el alma a los pies viendo el estado en que está la lengua común de todos los españoles. ...

L’entrada de dades a Facebook, Twitter, Google o qualsevol altre proveïdor de serveis gratuits ens transforma no en el seu client, sino en el seu producte: el client és el que paga, el producte és el que es ven. I el que es ven és el nostre perfil, les nostres preferències; qui ho compra, qui paga, és el que farà servir aquella informació. Els mecanismes de recolecció d’informació son variats.: Google registra les nostres cerques i els nostres clicks: els anuncis de les planes que visitem que van amb Adwords coincideixen amb les cerques dels últims productes que hem fet; al seu servei de correu surten anuncis que lliguen amb paraules determinades del text que llegim. ...

Google treu G+ que incorpora conceptes de Facebook i Twitter i millora algunes coses, Facebook contraataca incorporant alhora millores de gestió de privacitat i amistat, Twitter per la seva banda també incorpora millores i amplia serveis… I els usuaris cada vegada amb més opcions més semblants cada vegada. Per quina ens decidirem? Ja no sembla una qüestió de funcionaments, sembla que totes tendeixen a oferir el mateix, millorant i rebatent les ofertes de la competència: si son capaces de mantenir el joc d’igualar unes prestacions i millorar-ne unes altres, al final la decisió està en els contactes que tens a cada lloc, amb quanta gent pots parlar o seguir. ...