Escriure ajuda a ordenar les idees, a reflexionar sobre allò que vols dir i a no deixar-te endur pel soroll ni la immediatesa. De vegades també forma part d’una xarxa, d’una conversa global sense la qual ni s’entén ni té gaire sentit.
Trobareu una barreja de temes de tecnologia i d’informàtica, però també de natura, ecologia i societat. Poca política, però tot és política, diuen.
Els articles estan en ordre cronològic invers, el més recent és l’últim. O navegueu d’altres maneres:
El País publica una interessant entrevista a Nicholas Carr on parla de la seva teoria sobre la pèrdua de capacitat de concentració, l’ús que fem de la web, de les xarxes socials o de la pèrdua de privacitat per guanyar plaers i comoditats. Esfereïdora la imatge que planteja sobre dirigir-nos a un món feliç huxleyà de manera despreocupada, la nostra tendència a ser eloi tecnològics.
Ara que cotitzarem més anys, ens ho volen endolçir fent que el temps de baixes paternals/maternals o el temps de becari també hi compti: una de blanca i una de negra. I ja posats, perquè no fem cotitzar el temps de servei militar? Perquè jo m’hi vaig tirar gairebé un any, i no m’ha cotitzat pas…
Vist l’èxit de l’iPad, tothom s’ha posat a seguir-li els passos a Apple: qui més qui menys prepara els seus dispositius per rivalitzar, o intentar-ho, amb el d’Apple. Diferents tamanys de pantalla, carcasses, colors, dissenys, sistemes operatius… però tot el que es presenten son clons del mateix: ningú dubta de l’encant de l’iPad, però se li ha acabat realment la imaginació als fabricants? O senzillament tots volen el seu tros de pastís, de la gallina dels ous d’or? ...
Interessant article de Norman Foster a El País sobre el futur de l’arquitectura i les seves conseqüències i responsabilitats per ajudar a conseguir un món sostenible i més just per tothom. Interessant de llegir, i més venint d’un dels arquitectes més reconeguts arreu.
Als europeus ens costa molt d’entendre la llibertat amb que es poden tenir, portar i usar armes als Estats Units. Potser va lligat a les seves tradicions i herència cultural: al llegat dels colonitzadors de l’Oest, a la segona esmena de la seva constitució, o fins i tot al seu fort caràcter individual, o a la seva tradició també de defensa aferrissada dels drets individuals dels seus ciutadans enfront de regulacions governamentals. ...
Els tablets han arribat de nou, i aquesta vegada per quedar-se: l’explosió inicial de l’ipad ha donat peu a un degoteig de dispositius similars d’altres fabricants, que cada vegada aposten més per ells (el CES n’ha anat plè, aquest any). Un dispositiu que fa uns anys no va acabar de quallar, per manca de maduresa tecnològica, i que inicialment no sabiem ben bé quina mena de necessitats venia a cobrir, sembla que acabarà arraconant tant a netbooks com als lectors especialitzats de tinta electrònica, els uns per la seva més gran facilitat d’ús i comoditat, i als altres per la seva major capacitat i possibilitats… poc a poc ha anat trobant el seu forat, i fins i tot creant noves necessitats, obrint nous mercats. ...
La ciberguerra ja està aquí, no és cosa de ciència ficció. I no serà tant espectacular com les noveles ens podien fer creure: serà, com totes les guerres, bruta, ocultant la veritat i amb efectes per tota la població.
Què ens ha demostrat wikileaks? Que secretitzar qualsevol acció governamental, voler amagar-ho tot al ciutadà perquè se li té por o per equivocades raons il·lustrades (tot per al poble, però sense el poble), no és útil. Augmentar exponencialment el nombre de secrets i, alhora, el conjunt de gent que hi té accés és donar portes obertes a les filtracions. Quina és la solució, doncs? Augmentar també el nivell de paranoia, la repressió, les amenaces o els càstigs per difusió de secrets? No. Aquesta és la solució fàcil i la que, des del punt de vista de les agències i organismes de seguretat, o des de la concepció decimonònica de l’estat com a entitat suprema, s’intentarà imposar. ...
El documental Wikirebels, emès per tv3 fa uns dies, dóna una visió molt entenedora de wikileaks, tant la organització com el fenòmen. Llegint la premsa, sembla que wikileaks sigui Assange (i no és així: sense una xarxa i un grup treballant al darrere, wikileaks no seria ningú ), potser és perquè fins que no hi ha hagut una cara per posar a Wikileaks o, millor dit, no hi ha hagut una notícia escabrosa per relacionar amb algú, el tema no ha saltat a primera plana de tot el món. ...
El núvol de paraules extret dels posts del 2010: un resum del que s’ha dit per aquí aquest any, i hi ha paraules que m’han sorprès. altres aquest aquests ara be cada cal cap continguts correu diari diferents digital discurs dispositius fa facebook fan fer gent google informacio interessant ja lloc manera maneres mateix mitjans mon nous noves part partits poden poder pot potser quan qui seus social tant tenir twitter vegada vegades veure xarxa xarxes created at TagCrowd.com