Escriure ajuda a ordenar les idees, a reflexionar sobre allò que vols dir i a no deixar-te endur pel soroll ni la immediatesa. De vegades també forma part d’una xarxa, d’una conversa global sense la qual ni s’entén ni té gaire sentit.
Trobareu una barreja de temes de tecnologia i d’informàtica, però també de natura, ecologia i societat. Poca política, però tot és política, diuen.
Els articles estan en ordre cronològic invers, el més recent és l’últim. O navegueu d’altres maneres:
Ricardo Galli ha publicat últimament un parell d’articles molt interessants sobre temes de desenvolupament de software [1][2]. M’agrada la idea que en Ricardo esmenta sobre les conseqüències que pot tenir desenvolupar bé o no un projecte, fer-lo més simple o eficient, o escriure codi fàcil de mantenir: Un enginyer de software s’ha d’ocupar d’ensamblar bé les peces de què disposa per fer la màquina, i fer que aquesta màquina funcioni bé i d’acord a allò que li han demanat, però no s’ha de preocupar de redissenyar-les cada vegada: cal aplicar allò que s’ha après a la facultat o als llibres i no redescobrir la roda cada vegada. ...
En el nostre context geogràfic, els estats-nació han servit per cohesionar una societat, fer-la avançar i donar un seguit d’avantatges socials, però també han servit com elements d’uniformització i separació, imposant un seguit de fronteres infranquejables i invisibles, elements separadors que trenquen un continuum de comunicació. Si actualment ens podem comunicar amb més facilitat que mai, podem establir xarxes socials independents de l’entorn geogràfic, i podem identificar-nos per allò que diem, i no per allà on estem, podem parlar com vulguem i redefinir-nos continuament, no comencen a perdre sentit aquests estats-nació en aquest nou context? ...
No tothom està d’acord amb els avantatges que la web 2.0 ha de portar: desplaçar el centre d’atenció dels mass-media cap als usuaris, la conversió d’aquests en plataformes d’emissió, en canals de dades, la interconnexió entre la informació produida per la gent i la intel·ligència comunitària que això pot suposar, o l’establiment de xarxes de confiança i per tant l’ampliació de les nostres fonts d’informació, entre d’altres. Andrew Keen (AfterTV) ha publicat un manifest a la xarxa sobre la web 2.0: The Anti Web 2.0 Manifesto, on exposa el que segons ell poden ser les nefastes conseqüències d’aquest canvi. ...
En un article a El País, Javier Rodriguez Zapatero (president de Yahoo! España), fa una aproximació a la idea de micopoder(1), que es pot definir com un desplaçament del poder des dels cercles habituals de decisió (polítics, econòmics) cap als ciutadans gràcies a les noves tecnologies. Dins d’aquest concepte, l’autor hi barreja tant el “periodisme ciutadà”, els blogs, wikis o d’altres eines socials, xarxes socials mateixes, elements de swarming com la convocatòria d’algunes manifestacions o el poder que els consumidors poden tenir si s’organitzen per exemplificar com aquest poder (o part d’ell) passa de les estructures tradicionals a la societat. ...
Al final he caigut de quatre grapes, i mira que ho sabia! Fa uns anys havia llegit Dune (el sis llibres de Frank Herbert), i, fins ara, m’havia fet el sord als cants de sirena dels nous llibres que han anat sortint del mateix tema (La casa Atreides, la casa Harkonnen, la casa Corrino…), perquè em feia l’efecte que era més voler treure suc del mateix tema que no realment una ampliació de l’univers en que es basen les noveles originals. ...
L’Àfrica geogràfica no es correspon amb una Àfrica humana: no n’existeix només una, n’existeixen moltes. En què s’assemblen els paisos del Magrib amb els dogon de Mali, o els eritreus amb els habitants de Zanzíbar, els somalis amb els habitants de Togo, o els problemes de Libèria amb les guerres del Congo? Cada país, cada grup, té la seva pròpia història, els seus problemes, la seva identitat i la seva manera de ser. Potser l’únic element comú entre tots ells (del Sahel en avall, si més no) és que han estat tots sotmesos a colonització, i, en part, aquí hi ha l’origen de molts problemes (problemes que després s’han agreujat per motius afegits i de collita pròpia): ...
Sembla llei immutable de la política d’aquest país: quan un partit que ha tingut responsabilitats de govern passa a ser oposició, s’oblida de tot allò que ha fet i critica sense més ni més, fent taula rasa i oblidant que un nou govern no comença de zero: hereda les condicions i la situació del govern anterior. No costa tant recordar-ho i pensar que els ciutadans no son ximples. I no hauria de costar tant fer una oposició constructiva i aportar solucions, en comptes de queixar-nos sense més i proposar accions que, ben mirat, tampoc no son gaire més que paraules, ompliment d’espai als diaris i als noticiaris.
És un fet que a Internet podem trobar més informació que en d’altres llocs, més diversa, amb menys censura, contrastar-la, enllaçar-la, comentar-la… també trobem serveis de qualitat, a cap o baix cost, i la combinació de serveis i informació, i la facilitat de les eines existents per trobar ambdues coses creen una competitivitat per oferir productes que només sembla beneficiar al navegant/consumidor, en definitiva, ens dóna més llibertat per trobar allò que busquem, sigui informació, serveis o productes. ...
Han sortit de la nit al dia els “resistents” iraquians, els “terroristes”, els suïcides? Potser la situació a l’Orient (factors econòmics, religiosos, socials) facilita la radicalització de molts joves, però en el cas de l’Iraq hi ha molt més : a més dels “combatents estrangers” que poden arribar-hi cridats per la idea de fer la Jihad, o de terroristes d’Al-Qaida que aprofiten per atacar tropes i objectius occidentals en un lloc ja prou empantanegat, l’Iraq ha arribat a aquesta situació ajudat pels propis occidentals, pels propis “alliberadors”: ...
A l’anterior apunt ja he explicat que últimament no he tingut ni gaire temps per escriure ni gaire temps per llegir el que d’altres escriuen. Tot i així, he anat seguint el que he pogut i també m’he mantingut al dia amb les edicions digitals dels diaris. I això, precisament, llegir alhora els meus dos tipus de fonts d’informació (els tradicionals diaris -ara “adaptats” al nou mitjà- i els nous weblogs) m’han fet constatar que em refio més de d’allò que escriuen als blocs que no pas d’allò que escriuen als diaris. ...