Quasi un bloc

Avui he assistit a un workshop (¿taller?) on en Juantomás Garcia, el president d’Hispalinux, ens venia a parlar sobre la implantació de software lliure a una organització. El perfil dels assistents ha estat divers, hi havia tècnics (ja sia de desenvolupament o de sistemes), com gent amb perfils més de gestor, gent que usa exclusivament software propietari i d’altres que només usen software lliure, i d’altres que fem el que podem… ...

Moltes vegades es confón el fet d’instal.lar software lliure amb un cost zero d’instal.lació del mateix. Després, quan es veu que això no ha de ser així, que potser hi haurà d’haver una inversió en formació o bé en la instal.lació i el manteniment del sistema, les cares canvien: Quin avantatge té instal.lar software lliure si al cap i a la fi també haig de pagar? Suposant un equip d’oficina normalet (sistema operatiu més suite ofimàtica, per exemple) els avantatges no són només de la inversió inicial (cost elevat versus cost zero o cost molt reduit), sino de compatibilitat entre diferents eines, llibertat d’elecció, possibilitat de millora del software, adaptació del mateix, apart del que suposa, conceptualment parlant, el fet de poder disposar i modificar un mateix de les eines amb les que accedeix i gestiona la informació pròpia. ...

Fa temps que vaig provant diferents maneres d’estar al dia del que es publica a les bitàcoles que vaig seguint, però no acabo de trobar el mètode adient: com trobar allò que t’interessa, separar el gra de la palla, marcar allò que no vols que es perdi, tenir una visió general de manera ràpida i un accés fàcil a tot de manera ordenada i senzilla? De bon principi visitava directament les bitàcoles, mirant si hi havia articles nous, o bé feia un cop d’ull a serveis com bitàcoles o catapings (en el meu cas). Aquest sistema és massa lent, massa visites i clics, falta una visió de conjunt de tot allò que vas seguint, i a mesura que creix el número de llocs que visites, es torna molt poc practicable. ...

Els motors de recerca s’han d’enfrontar avui en dia amb una quantitat exhorbitant de dades per indexar i han de ser capacos d’extraure d’aquell garbuix la informació que se’ls demana, cosa que no sempre aconsegueixen. No n’hi ha prou amb trobar pàgines amb les referències cercades i ordenar-les en base a algorismes que ponderin criteris com número d’enllaços i importancia d’aquests enllaços. Cal oferir cerques més afinades, reduir el volum de dades retornades i ser capaços de separa el grà de la palla. ...

Un apunt interessant sobre els motius de Google per donar servei wifi l’apunta Robert Scoble al seu blog: What’s Google learning from their Wifi network?. L’argument de Scoble es basa en que la millora dels motors de recerca pot basar-se no només en el pes o importància de les pàgines degut al número d’enllaços entrants, sino també en estudiar el comportament dels usuaris, és a dir, no només en una informació estàtica sino també en una informació dinàmica. Seguint aquest raonament, és clar que el fet d’oferir accés wifi i convertir-se així­ en un ISP dóna la possibilitat a Google d’obtenir de primera mà precisament aquesta informació, aquestes metadades. Es veuen doncs, de seguida, els avantatges per Google d’oferir aquest servei, i més si la zona escollida és la zona costanera de San Francisco, incloent-hi el Sillicon Valley. ...

Fa un temps vaig llegir “El origen perdido”, de Matilde Asensi. Sense entrar en gaires consideracions més, el llibre no em va produir ni fred ni calor, un best seller més, que barreja ingredients a l’ús: unes gotetes de joventut, un imperi perdut i exòtic (l’inca), del qual encara queden restes, tant arqueològiques com culturals, i uns quants tocs de misteri més o menys coneguts (el mapa de Piri Reis, el possible significat dels quipus…) Com dic, ni fred ni calor. No semblava més que el producte d’una escriptora que s’ha documentat (amb més o menys fortuna) i que hi ha posat imaginació de la seva part. ...

Amb uns companys hem parlat a la feina de la possibilitat de passar tots els navegadors de l’empresa a Firefox, ara per ara el més usat és l’Explorer, perquè és el que vé per defecte amb el Windows. És clar que una decisió d’aquest tipus l’hem d’argumentar. Perquè passar a Firefox, doncs? Hem llistat unes quantes raons: Facilitat de navegació Renderització correcta de les pàgines Seguretat Tabuladors Està en català És software lliure És fiable i robust Uns mecanismes de cerca ben incorporats a la pàgina Possibilitats d’ampliació mitjançant plugins Barra de cerca cap a diferents motors integrada La llista és llarga, segur que me’n deixo uns quants. Els nois de cal mozilla donen uns quants arguments. Nosaltres (els que n’estem parlant) ho veiem molt clar. El problema, però, és que tenim un perfil tècnic i coneixem i entenem molt bé aquests arguments i el que representen, però tot això li interessa realment a l’usuari mitjà de, en aquest cas, l’empresa on treballo? Si ja té un navegador que li “funciona”, amb el que pot veure les pàgines per on navega, perquè ha de canviar a un altre? Microsoft ho sap, tot això, i ho aprofita fins a l’últim bri. ...

Algú hauria d’explicar al Dr. No i als seus compinxes que la Constitució no s’ha de fer servir de barrera o de tapadora per tot allò que no ens agrada. Els mateixos que la tenen per sacrosanta, inviolable i immutable, els que la lloen com el més preuat dels tresors del nostre estat, són els primers que la rebaixen i la fan servir per posar-la davant de tot allò que no els agrada per intentar treure-s’ho de sobre. ...

Dues bones notícies en un sol dia: D’una banda, l’aprovació per part de l’ICANN del domini .cat! Caldrà veure ara com es gestiona el domini, i si la gent s’hi apunta, si s’entén perquè serveix i se’n fa un bon ús, i si la gent sap (o vol) entendre el que significa. Sigui com sigui, és un pas molt important en el reconeixement d’una identitat cultural, que és el que potser més identifica als països catalans (per sobre, és clar, de divisions administratives o polítiques). D’altra, la votació favorable ahir al Congrés per al retorn dels papers de Salamanca. Ben bé sembla que hi ha dies en que tot vé de cara. ...

Una vegada retirada tota la població civil dels assentaments israelians a la franja de Gaza, i pràcticament desmantellats aquests, una de les qüestions que quedaven pendents era què fer amb les sinagogues. Si la retirada de Gaza ja havia perjudicat políticament Sharon, la decisió de l’exèrcit de tirar-les a terra podia suposar-li el toc de gràcia envers un país amb una comunitat religiosa políticament molt forta. Finalment, però, el Tribunal Suprem no va permetre aquest enderroc i es van buidar completament de símbols religiosos, deixant només edificis. D’aquesta manera, es podria salvar una mica la cara, en no deixar enrera cap espai religiós que pogués ser profanat. Com a mínim, políticament parlant. ...