La història la fan persones

De vegades sembla que la història, segons com llegeixis i t’informis, sigui un ens anònim, un conjunt de forces que estiren i arronsen i fan que passin coses, que ens empenyen i que no sempre podem canviar¹, excepte en determinades ocasions en que un fet puntual canvia, de cop, la història (la mort d’algú, acostuma a ser).

I si, que cada època té unes tendències tendències generals, uns models religiosos i socials, uns interessos econòmics i unes condicions tècniques diferents, i hi ha també desplaçaments humans massius que canvien la història, és clar.

Però la història la fan les persones, ara i abans². I aquelles que estan al davant dels governs, estats, empreses, exèrcits o el que sigui amb prou poder per influir, poden marcar la història, poden fer-la anar més cap a una banda, que cap a una altra. I en el cas de dirigents amb una forta personalitat, i forts poders, encara més. I sembla que anem, ens agradi o no, a un moment d’aquells en que una persona amb poder, que es fa amb l’aparell de l’estat, només pot ser contestada, i no sempre amb èxit, amb un gran moviment social.

Així que si: forces socials, votacions, interessos econòmics i potència militar, com sempre³. Però també, en massa casos, dependència de la personalitat de qui està al davant. A les notícies, últimament, és arreu. I si ens pensàvem que el culte a la personalitat és només de societats no democràtiques, anem errats. No hem de pensar en desfilades de militars amb pas marcial: pensem en aquell que s’identifica amb el que vols sentir, en les solucions fàcils, en el dit i fet, sense tenir en compte el cost que això comporti o el preu futur. Com més personalista un govern, més imprevisible.

La història no s’ha acabat. Fukuyama es va equivocar, ja fa molt.