Les empreses de IA, les que ofereixen la tecnologia més avançada del món occidental, pateixen dels mateixos mals que les seves cosines tradicionals, i han aplicat les mateixes tècniques que les seves predecessores tecnològiques:

  • han de ser rentables (i ara mateix no ho son, son un forat negre de cèntims, una inversió a fons perdut).
  • han inundat el mercat amb els seus productes tecnològics per sota del seu cost, oferint-los gratuïtament (recordeu Microsoft amb Internet Explorer, o Google amb Chrome).

Les úniques maneres que ara tenen aquestes empreses per ser rentables i començar a recuperar les inversions fetes tampoc son noves:

  • cobrant pels diferents serveis que pugui oferir, a base de plans de pagament i avantatges de servei (velocitat de resposta, memòria, raonament, el que calgui)
  • oferint publicitat a través de les respostes, sigui publicitat directa o facilitat de compra a través d’agents (que de passada tenen accés a un munt de dades)
  • arribant a acords amb terceres empreses per oferir els seus serveis, dintre de plans empresarials o professionals (ChatGPT i CoPilot, per exemple)

La publicitat, la mare dels ous (i dels beneficis)

El segon punt es el pastís més profitós de tots de fa anys, el de la publicitat. Google, a través dels seus diferents serveis (d’excel·lent qualitat i molt útils, no hi ha dubte), ha estat qui ha marcat la tendència a seguir i qui s’ha quedat amb la part més gran del mercat, desbancant i desfent, pel camí, sectors com la publicitat i la premsa. Si ja amb el cercador, mapes, correus, etc. tenia una gran base d’usuaris on oferir anuncis personalitzats i altament efectius, amb el desplegament d’Android i de Chrome s’ha fet, d’un parell de tacades, amb un conjunt de dades ingents sobre els nostres contactes, les nostres cerques, els nostres hàbits de navegació, les nostres preferències… en una paraula, saben gairebé més de nosaltres mateixos que nosaltres.

Fins ara, tot això semblava imbatible, assegurat. L’únic que podia fer-li una mica de pessigolles podia ser Amazon, competint en un sector lleugerament diferent (la venda directa, que no la publicitat), però entrant ja també a les nostres vides via Alexa, Ring, o d’altres dispositius: un perfilat diferent dels usuaris, però perfilat (pensem en usuaris connectats, comandes a Alexa, reconeixement d’imatges dels timbres Ring…).

Tot es basa en el mateix: coneix l’usuari-client i li ofereixes el que estàs bastant segur que li pot interessar. Com més li ofereixes, més possibilitat de compra. I a emportar-se un percentatge de publicitat i compra… amb volums gegants, beneficis gegants.

Uns nous jugadors

L’entrada en joc dels xats de les IA ha trencat aquesta posició de cercador-per-tot: la gent ha passat, en un tres i no res, de buscar a Google a demanar respostes quasi-màgiques a ChatGPT, Gemini, Grok, Claude, per citar els més usats (DeepSeek trepitja fort i Mistral segueix presentant batalla), i de sobte el cercador ha començat a perdre quota de mercat: la gent ja no mira tant allà, va més directa a la resposta senzilla.

Fins a quin punt Google ha creat un monstre que se’l menjarà a ell mateix donaria per pensar: ens hem (han?) acostumat tant a les respostes instantànies, als resums i resultats que el propi Google donava en la seva pàgina sense haver d’anar a les pàgines amb el text o servei, que ara la transició a que una IA et respongui directament no se’ns fa estranya…

Però tornem: es perd quota de mercat, però el perfilat, el coneixement de les cerques i moviments a la xarxa (què fa, quan, amb qui, com, etc.) encara segueix essent el seu punt fort, perquè domina el punt d’entrada més gran: el navegador.

El següent pas natural en aquesta guerra comercial pel coneixement, pel control del gran pastís de les dades a internet és tenir el mitjà d’entrada: qui té el mitjà, l’entorn, domina les dades. No val només ser agents (que ja sabrien molt de nosaltres) que interactuïn amb les pàgines: el propi navegador ja incorpora la IA, la integra; si ja ens contesta en mode xat, ens dóna les respostes i ens fa el que volem (cercar viatges, comprar alguna cosa, oferir productes que estem buscant)… perquè ens calen les pàgines web? La IA ho sabrà tot, ho podrà fer tot soleta, si ens coneix: però ho sabrà tot dels productes i del que cerquem… i de nosaltres. I podrà actuar, si la deixem i tal i com avança, en nom nostre. Pensem en compres, bancs, inversions, o correus que enviem i rebem.

De moment la cursa pels nous navegadors amb IA integrada ja ha començat. I una vegada un dóna el tret de sortida, la resta han de córrer també, per no quedar-se enrera.

És necessari a nivell personal? Segurament no, pel gran comú de la gent i les operacions diàries. Però ens ho faran creure, o ho provaran. Albert Cuesta ho explica molt bé al diari Ara.

The way that we hope people will use the internet in the future… the chat experience in a web browser can be a great analogue — Sam Altman, CEO d’Open AI, presentant el navegador Atlas el 21/10/2025

El problema és que no sé si hem d’entendre aquest “we hope” com un “we want”… perquè a ells (les empreses de IA) els convé.

Jo, de moment, no em veig cedint dades de la meva targeta o bancàries a la IA perquè compri coses en nom meu. Ja ho faré jo, que no compro tant, ni tinc el temps tan ocupat.

Quin paper tenim els usuaris?

Molt petit, sembla: Si els responedors de preguntes en xarxa (dir-li navegadors potser es queda curt) comencen a saber i fer-ho tot, els que creen el contingut i volen vendre productes també s’hi adaptaran, cap allà on sembli que vagi la majoria: de moment, ja anem pensant en canviar el SEO per GEO, perquè no només els cercadors els situïn bé, si no que també les IA els indexin bé i puguin oferir-los a la primera resposta, de la mateixa manera que les pàgines es van adaptar i dissenyar per ser ben trobades pels cercadors tradicionals.

Variarà en aquest sentit l’ecosistema comercial existent fins ara? Serà un inici d’un nou cicle de la xarxa, econòmicament parlant? Un nou exemple de destrucció creativa?

Caldrà observar cap on van les empreses i els navegadors que creïn. Tant els propis usuaris, com les empreses (les clients, que poden veure la seva informació compromesa), com els governs (esperem que Europa, d’altres ja veurem) estaran vigilants.

El funcionament d’aquestes empreses és, fins ara, el de treure els productes per ser els primers i després corregir els resultats erronis que pugui haver-hi, d’una manera bastant destralera, però minimitzant els mecanismes de seguretat que els farien anar més lents i, potser, perdre el cap de cursa. Aquest capitalisme desbocat, sense tenir en compte conseqüències, pot tenir efectes socials grossos (extremisme, mals usos amb generació d’imatges, l’emmerdament de la xarxa en general)… però si es segueix aquesta línia amb navegadors amb accés total a la informació i possibilitat d’actuar les conseqüències poden anar molt més enllà.

Caldria esperar que, si les empreses no tenen gaire senderi a l’hora de treure productes poc curosos amb la informació, la gent siguem curosos en usar-los, i experimentar amb molta cura. Però no ens caracteritzem per això, en l’adopció de tecnologies noves. I les empreses ho saben.