Les revoltes que semblava que havien de canviar el mapa polític del món àrab s’estan quedant aturades unes i directament anorreades les altres.
Els èxits d’Egipte i Tunísia ens van portar a pensar que tot es podia aconseguir, però sembla que no hi haurà més canvis. Al Marroc, Mohamed VI ha promès canvis democràtics però segueix aferrat al trò (s’emmirallarà potser a la monarquia parlamentària espanyola?), a Algèria fa dies que no se sent parlar gaire més de protestes, a Líbia Gaddafi està a punt de liquidar la revolta (liquidar, segurament, en un sentit més aviat literal, mentre els occidentals discutim i discutim), a Bahrein el rei, amb ajuda de la casa de Saüd, ha sufocat la revolta xiïta (per molt que Hillary Clinton digui que va per mal camí), i del Iemen tampoc se’n sent gaire cosa.
Es tanca el període que semblava obrir-se? Els mandataris romanen al poder, segurament rient-se del món en general, i alguns encara pavonejant-se (només cal veure les declaracions del fill d’en Gaddafi); mentre aquí discutim zones d’exclusió aèria… per quan? I després què farem, si tot torna a ser el que era? Tornarem a bombejar petroli de Libia? Tindrem la base de la cinquena flota tranquil·la i el gas algerí també s’embarcarà tranquil·lament?
Si demà o demà passat cau Bengasi, es podrà fer quelcom? Segurament només plorar els morts, perquè l’exèrcit libi i els mercenaris no hi entraran amb una desfilada triomfal… Què faran els bahrainís que demanaven reformes democràtiques, què faran els americans? Renyar al rei, retirar la cinquena flota?
Al final, a un li dóna per pensar malament i li ve al cap aquella frase d’en Roosevelt sobre en Somoza: “Potser és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”.
