Sant Llorenç del Munt és una muntanya de referència al Vallès i al Bages: domina el paisatge i marca el caràcter de les dues planes, de les aigües (escasses) que hi baixen.
Per molts dels que hi vivim a prop és, també, una referència personal, vital.
En Vicenç Villatoro n’ha escrit un llibre, i a Núvol hi trobareu una bona explicació, molt més bona de la que jo pugui fer. Jo l’he gaudit, per l’estil (o barreja d’estils), pel llenguatge emprat, per les històries i per, suposo, sentir-m’hi molt, molt reflectit en la manera de sentir la muntanya, en expressions, sentiments i vivències que son meves, que les sento igual:
- la muntanya-silueta, a l’horitzó, com una constant, una referència: quan tornes de lluny i la veus i penses, ja sóc a casa.
- quan hi neva al cim, i a la plana no ha caigut res, però com si sí hagués nevat, perquè “la Mola està enfarinada”.
- perdre’t (figuradament) pels camins, conèixer-ne els noms o saber el perquè es diu així: si entens i coneixes la toponímia, entens la història i els qui hi van viure, i et fas hereu, en certa manera de tota aquella gent que se l’estima i que la trepitja i la cuida, com un enllaç amb el territori.
- les petites històries del que hi ha passat, que enllacen amb la gran història (l’Hospital de sang, les tines de Mura, la Torre Salvans o, perquè no, els carrers buits de l’Alzina del Sal·lari: les guerres carlines, la fil·loxera del s. XIX, la guerra civil o les lluites dels 70-80 contra un urbanisme assalvatjat que amenaçava destrossar el país).
- com a tu t’han transmès l’amor per la muntanya, i com veus que els que vénen darrere teu també se l’estimen i la fan seva, com un llegat que es transmet.
Una manera d’entendre on vius i com vius, de cuidar el que, de vegades, ens queda lluny als que vivim a ciutat però que és el que ens dóna aire, aigua i vida; que està allà de sempre i habitat des de quasi sempre; perquè no ha de ser una muntanya santuari, que no es pot tocar: és una muntanya que cal cuidar, però que també cal viure-la i viure-hi.
Així que sí, continuarem amb el ritual que passa de generació en generació, continuarem la línia invisible: pujar a la Mola i mirar als Pirineus al Nord o a la plana vallesana i a la mar al Sud (i, amb sort, veure Mallorca), mirar al Montseny a l’Est o a Montserrat a l’Oest. Mirar el món, apuntar al cel, des del paisatge que t’identifica, que és part d’un mateix.