Som llenguatge i eines

El llenguatge (o protollenguatge) i les eines sembla que van aparèixer al mateix moment ¹, entre tres i dos milions i mig d’anys enrere.

Des de sempre, tècnica i comunicació han anat parelles per la nostra espècie: sense una no hi ha l’altra: sense una manera de comunicar-se, no es poden escampar les idees, i sense escampar les idees, no es pot millorar la tècnica, adquirir coneixement extern, i millorar-lo: ens passaríem la vida refent el mateix, sense saber què han fet els altres.

Les necessitem ambdues, les formem, i elles alhora ens formen a nosaltres, en un cercle virtuós en què a mesura que les eines es fan més complexes el llenguatge per definir-les i per crear-ne de noves també, parell al nostre coneixement i pensament.

Aquesta associació s’ha mantingut sempre, i sense ella no seriem on som. I és el que continuem fent amb les màquines que creem, amb els sistemes lògics complexos que inventem i que usem, amb la IA, els sistemes experts o les interfícies d’usuari, sigui el que sigui que permeti interactuar.

Nosaltres, organismes biològics vius, fets d’aigua i elements químics, hem creat organismes electrònics, fets de silici (sorra), que intentem que actuïn mitjançant les regles lògiques que hem definit (i que comencen a crear, potser, les seves pròpies lògiques, no deterministes):

Humans, walking and talking bags of water and trace chemicals that we are, have managed to convince well-organized sand to pretend to think like us.

— Co_Intelligence, Ethan Mollick, Penguin, 2024, Capítol 9

Intel·ligents de veritat o no, lloros estocàstics o no, creatives o combinatives, les màquines i sistemes que estem creant son, potser, un altre pas en la nostra evolució, en el nostre ús de llenguatge i tècnica. I no parlo de transhumanisme o del punt de singularitat tecnològica; em refereixo a allò que ens fa humans: el que diem (comunicació) i el que fem (les eines).

Si pel camí de millora de les eines apareix quelcom que no imaginàvem sortirà d’aquesta parella comunicació-eines, de nosaltres. Així que ens toca ser curosos amb què diem (què ensenyem, què transmetem) i què fem (que construïm).