Tornem a la Lluna.
Tornem a la Lluna? No n’estic segur.
No em malinterpreteu, no sóc terraplanista ni dubto que al 1969 s’hi va arribar.
El que dubto és qui torna a la Lluna: és tota la Humanitat, o només els nord-americans?
El que és una fita tecnològica i científica, una posada al dia llargament esperada i, potser, l’inici del retorn a l’espai, queda totalment embrutada per l’aspecte polític i internacional per la política de Trump i la seva colla, i per l’actitud respecte la ciència d’aquest govern americà.
Son les primeres passes per posar, diuen, una base a la lluna. De la humanitat? No. Tal i com van, dels americans i qui els segueixin. I no per expandir fronteres del coneixement i ser una espècie multi-planetària: per arrencar la mineria espacial, per ser una nació multi-planetària (i monorracial, si segueixen així).
En comptes d’una carrera espacial unida, de totes les nacions, contra el desconeixement, els misteris i els reptes tecnològics que hi ha al davant, tenim una carrera espacial polititzada, un a-veure-qui-es-el-primer entre americans i xinesos (que, a la callada, van fent feina). I Trump, que no pot permetre que ningú sigui més que ell, dóna ordres i obre una mica l’aixeta del pressupost per ser els primers. Mentrestant, redueix el pressupost de ciència, tanca la NOAA, desdibuixa la NASA, ataca les universitats i dona el pressupost a Musk i Bezos per privatitzar la indústria espacial, clar que si.
Què en pensarien Carl Sagan o Asimov, per citar un parell de figures ben conegudes, si ho veiessin? Ja podem oblidar visions ben intencionades i somiadores com Interstellar, El Marcià o Projecte Hail Mary, amb la ciència unint les nacions de la Terra en un objectiu comú (a la desesperada, d’acord). El que tenim, o cap a on sembla que anem, és cap a una reedició de les Companyies d’Indies, Estats Lliures (com el de l’infame Congo Belga), les haciendas o qualsevol altre invent per guanyar cèntims a cabassos… uns quants només.
Dit això, seguim amb ganes la tornada de la Lluna, el llançament de les Artemis III i IV, i el del Programa Chang’e xinès, els avenços indis i brasilers i el peu ferm que Europa també va posant a l’espai. Però tant de bo tot això s’unís en un sol programa mundial. Tant de bo el que costa quatre dies de bombardeigs a l’Iran o la presència militar xinesa marítima es dediquessin a l’exploració espacial.
El que no es faci així, son cops de nacionalisme i política militar i econòmica disfressats d’avenç i exploració espacial, i una cursa poc eficient en termes econòmics i d’ampliació del coneixement per a tota la Humanitat.