Oscar Wilde va escriure el 1888 el conte “Un coet important”, on parodia la vanitat i l’egoisme. És un conte molt, molt curt, que val la pena llegir, i m’ha coincidit en el temps la seva lectura amb notícies del president estat-unidenc i amb el fet de veure part d’una roda de premsa en directe, veient el personatge en acció directa. Clavat.
-[…]jo tinc imaginació, perquè mai no penso les coses com realment són; les penso en termes molt diferents.[…] Sortosament per a mi, tant me fa. La única cosa que sosté la gent a la vida és la consciència de la immensa inferioritat de tots els altres, i aquest és un sentiment que he conreat sempre.
— Un coet important, Oscar Wilde, 1888 (Contes i poemes per a nens extraordinàriament intel·ligents de totes les edats, Harold Bloom, Ed. Empúries|Anagrama, 2003, pàgina 131)
Hi ha hagut, i hi haurà, personatges com aquests, carregosos per si mateixos i que estant en llocs de poder poden fer molt de mal a la societat.
És llàstima, perquè semblem no tenir memòria. I encara més, perquè la única constant de la història de la humanitat és, precisament, la humanitat, i aquesta no ha canviat tant, o gens: caràcters i persones son els mateixos, només han canviat les circumstàncies i les possibilitats de fer el bé o de fer el mal, la potència i l’abast de les nostres accions (o de les dels poderosos, si ho preferiu).
Potser si no tinguéssim tan poca memòria estaríem menys exposats a determinats individus, no repetiríem els mateixos errors.
Potser aquests mateixos individus volen, precisament, que siguem amnèsics, per caure en el mateixos paranys.
El remei és més memòria, més cultura, més educació, més ser persones en societat i no unitats individuals. Ens segueix sent necessària la la utilitat de l’inútil per no repetir-nos… tant.