Tot just he acabat de llegir “La vida secreta dels arbres”, de Peter Wohlleben1.
Presenta els arbres, el bosc, com una comunitat: no és un lloc on creixen arbres individuals, uns al costat d’altres, si no comunitats d’arbres, que es comuniquen entre ells, que col·laboren, que creixen plegats, que generen les seves pròpies condicions, que tenen el seu propi temps, les seves malalties i les seves forces; que s’aprofiten uns d’altres2… no son només el que veiem si no el que hi ha sota terra, que la vida al bosc és, sobretot, sota terra, en arrels, fongs i animalons minúsculs; que existeix un equilibri en constant evolució.
I quan veus això, ja no pots mirar el bosc i la muntanya de la mateixa manera, ni tan sols les nostres ciutats (un desert, a nivell natural): els arbres creixen orfes, solitaris, en terrenys durs, compactats, sense aliment natural, sobreviuen3. Com moltes de les coses que fem, ho tenim allà per a ús exclusiu nostre, com si fossin una pedra: ara el plantem aquí, el reguem, ara allà. Però no és així.
Si mirem el camp, les muntanyes i els boscos on urbanitzem (quantes segones residències, amb carrers asfaltats, piscines, patis de ciment o rajola o jardinets perfectament uniformes… tot dur, trencant l’equilibri natural) a tort i a dret, on obrim carreteres i deixem algun pas o vigilem per on ha d’anar l’aigua, però sense fixar-nos més en l’equilibri que trenquem, o on conreuem de manera industrial, vinga tirar-hi químics perquè tot creixi ràpid, ben ràpid…
No sóc pas un entès. Però informació, per qui vulgui llegir-la o veure-la, n’hi ha a dojo. I podem fer-ho d’alguna altra manera, segur. Des de canviar criteris urbanístics i edificatius al model de població del territori, a l’ús del sòl i de l’economia del país o a l’agricultura que volem fer anar: volem guanyar molt econòmicament, o volem guanyar econòmicament i que qui quedi tingui boscos i natura i també pugui viure?
És feina de tots i totes. Comencem, perquè no, estimant els nostres boscos: no son paisatge només, son comunitats vives extremadament complexes i, com a tal, els hem de respectar.
Mirem-los amb uns altres ulls la propera vegada que sortiu. Respirem-los. Escoltem-los.