És molt fàcil associar l’omnipresència i la quantitat d’informació de la xarxa a pensar que la informació que està allà és immutable i permanent, que sempre hi serà. I si ja era fàcil només tirant de cercador, avui en dia fent les consultes als nous oracles intel·ligents de la xarxa, encara ho és més.

I, sense adonar-nos, caiem, cada vegada més, en la immediatesa de la resposta i de la informació: tenim el que volem i quan ho volem, i cada vegada mirem menys d’on ve, qui ho diu, i ja no parlem de guardar-ho de cara al futur… perquè, si ja ho buscarem de nou, i ja ho trobarem (com sigui, via cercador o via IA) allà… qui es preocupa de la feinada de guardar adreces d’interès i ordenar-les, per després tornar-hi? Segurament no molta gent.

Però la xarxa no té memòria, la xarxa es efímera i pot desaparèixer, va i torna.

La xarxa no és un ectoplasma, un èter indefinit que ens rodeja i està allà: la xarxa son ordinadors, servidors, centres de càlcul, cables, sistemes de refrigeració i alimentació que cal mantenir, actualitzar, securitzar i pagar. I els sistemes d’informació que s’executen a sobre, els que ofereixen les pàgines web o les apps o les xarxes socials, estan sotmesos a criteris dels administradors, que poden decidir donar de baixa una pàgina, o un servei o canviar-ho de lloc…

Què ha passat, per exemple, amb les polítiques d’accés de X? O què passa amb les xarxes socials quan te’n vas? Què passa si es mouen pàgines de lloc o es reorganitza un site? Ha passat que perdem informació, que allò que donàvem per segur ja no hi és, que ha desaparegut, i els enllaços que podien haver-hi, les nostres referències, apunten al no-res. S’ha esborrat una part de la biblioteca.

És clar que hi ha molts llocs que son conscients i mantenen planes velles o enllaços equivalents, organitzacions que fan una feina bonissima de recopilació de llocs, que guarden la memòria col·lectiva… però per al clickbait, l’economia de l’atenció i una xarxa basada en la publicitat i en la venda, aquests elements no aporten cap rendiment econòmic.

No hi podem fer res, només ser-ne conscients (i, si volem, tenir cura de les nostres referències) però poca cosa més. És, si voleu, un senyal més de la societat que tenim, líquida o gasosa, ja no sé, però que no sembla tenir memòria i canvia els criteris segons li va, que ofereix més contingut que informació, més superfície que profunditat, més immediatesa que mirada llarga.