A la ràdio diuen que avui és l’hora del planeta, i que la edició passada, al 2009, hi van participar uns mil milions de persones, una sisena part de la població mundial. Com a números no està malament, però suposo que quan diuen 1000 milions de persones es refereixen no a individuals, si no al conjunt d’habitants de les ciutats i països que van declarar sumar-se a la iniciativa… que no està malament, però és un pèl enganyós....
La xarxa ja no és la gran conversa global que havia de ser. Web 2.0, xarxes socials, microblogging, agregadors de notícies… informació i contacte a tothora, sempre disponible per consumir, sí. Quina porció d’aquesta informació és original? Moltes vegades sembla que la informació inicial que es publica en un lloc es difón repetida fins a la sacietat: això té l’avantatge de la rapidesa, la immediatesa, però fins a quin punt això no ens priva de criteri i de reflexió?...
Els conservadors cristians (no només els catòlics) s’oposen a l’ús del preservatiu i a la planificació familiar, segueixen confiant en el medieval sentit de la castedat o bé en la bona voluntat de Déu per donar-nos seny. Mentrestant, els ultraconservadors clergues xiïtes de l’Iran impulsen la planificació familiar per evitar una societat de pobres sense feina i gairebé sense educació. No tot és blanc o negre, així que potser hauríem de començar a obrir una mica la ment, revisar les nostres idees i imatges preestablertes i començar a remar tots en la mateixa direcció....
Em demano quin és el valor afegit que tenen les xarxes socials, o millor dit, el valor afegit de les xarxes socials muntades sobre serveis web, la famosa web 2.0. De xarxes socials ens en podem muntar tots amb weblogs, o amb el correu electrònic o la missatgeria instantània, però les que estan triomfant son les que venen donades per serveis com twitter, facebooks o tuentis… Aquestes eines et faciliten la feina de construcció del teu perfil la cerca de coneguts, i t’ofereixen una plataforma de cara al món, però no és or tot el que llueix:...
Els aparells electrònics ens poden fer la vida i la comunicació més fàcil, poden ajudar a no gastar tant paper i a fer innecessaris desplaçaments i despeses, sembla que, en certa manera, ens poden ajudar a ser més verds… Però tenen un cost: el dels materials amb què estan fets, el de la energia necessària per fabricar-los i per reciclar-los una vegada usats o fets vells… La mateixa voracitat del mercat i les companyies ens empeny a comprar cada vegada nous equips a canviar de mòbils i d’ordinador, de televisió, d’aparell de mp3, desant els antics, llençant-los o reciclant-los....
Últimament la feina, la família i la casa consumeixen les meves energies i temps. Quan arriba la nit, que és quan acostumo a posar-me davant de l’ordinador per llegir correus i feeds per contestar-los i potser publicar alguna cosa, ja tinc poques ganes. Així, em limito a una activitat de pura subsistència informacional: llegir el correu i els feeds per mantenir-me al dia, el que fa que se m’acumulin tant els correus per contestar com les idees per (intentar) desenvolupar…...
Que de les converses als blogs i entre blogs es pot aprendre molt, que hi ha converses interessants i que són un nou mitjà d’expressió no ho discuteix ningú. Que també hi ha molt contingut d’ínfima qualitat i sense cap interès, que no aporta res i que només afegeix soroll al canal, tampoc. Avui he trobat una paraula que defineix aquest segon cas perfectament: blogorrea. Encertadísima!