Comunicació

En comptes d’estar informats, estem enganxats a la informació. No ho dic jo, ho diu Carlos Molina a la última newsletter de David Bonilla, i hi estic d’acord. El model de negoci actual de la majoria dels mitjans de comunicació actuals és guanyar diners per: anunci servit i, les suscripcions (en menor mesura) Aquest és un sistema pervers, que posa la quantitat davant la qualitat, i que fa que moltes notícies (informació) es redactin per guanyar clicks i servir més anuncis (pescaclics), i si les notícies han de tenir poc contingut o aportar res, doncs així sia mentre aportin gent. ...

Vistos els dies i la informació que corre o ens deixen veure, cal equipar-se bé: Mirar notícies d’arreu, d’aquí, d’allà i de més enllà, i escoltar totes les opinions (potser cal carregar-se amb sal de fruites, bicarbonat o almax, ull!). No perdre mai, mai, la capacitat crítica: tots tenim unes preferències, les que siguin; però sempre ha de prevaldre un judici propi del que passa (cosa que de vegades costa, i molt). Fer-se amb una bateria externa extra: fondrem el telèfon tirant de Twitter, Instagram, diaris i Telegrams. Baixar-se el navegador Tor per saltar les prohibicions de planes web. Imprescindible, qui ho havia de dir. Tenir sempre a mà també la llista de Factcheckers imprescindibles. La resta: aigua, entrepans, no ficar-se en merders i no deixar que et prengui el pèl, ja s’ha dit a bastament. ...

De fa anys que es diu que la política es professionalitza i s’allunya de la ciutadania, i els escàndols continuats de corrupció han portat a la necessitat de netejar la seva imatge de cercle tancat i viciat, d’obrir-la al comú de la ciutadania, buscant noves eines de participació. Nous moviments polítics, més oberts i participatius que els anteriors, més flexibles, no fan sinó accelerar aquesta necessitat i això, alhora, acaba provocant la redacció de lleis sobre transparència i participació que obliguen els governs a dotar-se de determinades d’eines per acomplir aquests objectius. ...

Ens alimentem amb menjar ràpid, amb plats precuinats, o amb menús preparats: fàcil i ràpid, sense complicacions. Se’ns presenta com plats deliciosos que no hem de cuinar, que no ens donen feina, per poder dedicar el nostre temps a d’altres coses. Però no tenim en compte com estan fets molts d’ells: els excessos de sucre i sal, els conservants o la qualitat dels components que porten, la brossa que generen i com afecta a la nostra salut. La cuina transformada en un element ràpid i de fàcil gaudir, però estandarditzat i sense substància, nu del seu element cultural i social. Ens intoxiquem lentament, adormim alguns gustos, estandarditzem les preferències. Fast food, per posar una etiqueta. ...

Twitter canvia l’estrella dels favorits per un cor de m’agrada i els usuaris ens hem revolucionat… perquè no ens agrada aquest cor. Però ens agradi o no (que no) la nova icona, el canvi no és només estètic: és un canvi de concepte que va molt més enlla… Twitter ha substituit una eina per a l’usuari per una eina d’anàlisi de l’usuari: L’estrella dels favorits era més similar (en concepte, disseny i ús) als destacats dels navegadors i era, per tant, una utilitat d’ús sobretot privat dels usuaris (tweets interessants, per llegir, per recordar…) Un “m’agrada” li dóna un caràcter social, de visualització de gustos de cara als altres, de “toc” al creador, de mostra de suport que segurament farà que molts usuaris l’usin d’altra manera… o que fins i tot el comencin a usar d’una manera més similar als likes del Facebook. Seria interessant tenir dades dels canvis d’ús derivats del canvi estètic… Twitter les tindrà (nosaltres no ), i segurament en farà un bon ús (publicitari). ...

En l’imaginari col·lectiu, la web és un conjunt de milers i milers de llocs entrellaçats, una mena de biblioteca de coneixement infinita, oberta, creixent i canviant, una àgora pública on parlar, intercanviar idees i establir ponts. Però això ja fa temps que no és així (potser una petita part continua sent-ho). La web és ara un lloc dominat per grans llocs propietaris, tancats a la resta: el gran volum de coneixement i moviment s’ha traslladat a jardins tancats, a mines de dades privades que extreuen tot el que poden de nosaltres. ...

El model de negoci actual de les operadores (oferir serveis de connectivitat, fiabilitat, velocitat, etc.) sembla que té futur assegurat durant un temps, associat a la demanda de connectivitat de particulars, empreses i serveis, a les necessitats de la Internet of Things i als models de smart city basats en la expansió de la sensorització i dels actuadors. ...

Els moviments de les operadores per trencar la neutralitat de la xarxa (aquí i arreu del món) ens porten a pensar en xarxes p2p per comunicar-nos directament entre nosaltres, alliberant-nos de condicions foranes i de contractes abusius i de centralitzacions de serveis en poques mans (condicions que no son desaconsellables només en l’àmbit econòmic, si no també en el social i polític) ...

Vas pel carrer i veus gent enganxada al mòvil que no aixeca el cap, al tren ja poca gent mira el paisatge i als transports públics tothom aprofita el trajecte per enviar missatges i connectar-se a la xarxa. Comunicació a tothora, arreu. A casa, a la feina, les interrupcions son constants també. Connexió permanent amb el teu grup o grups, socials o professionals. Fins a quin punt això no ens aliena, ens desenganxa del nostre entorn? Som conscients de l’estoneta que caminem fins a la feina? Ens fixem en el que veiem, en els petits detalls, i deixem que la ment voli sola, o estem tot el dia pendents de dir, fer, llegir… sense després treure’n un profit excessiu, vist moltes vegades la longitud dels missatges o la seva banalitat? ...

Què llegim i com ho llegim a Internet diu molt de nosaltres mateixos. De fet, no només diu molt, sino que pot arribar a modelar, en part, el nostre pensament: totes les idees i conceptes que llegim, els textos, les presentacions, els temes i les discussions acaben influïnt en la nostra pròpia opinió, en la nostra manera de pensar. Qui controli o influeixi en la informació que ens arriba, controla la forma en què pensem, d’aquí la importància de la informació, la publicitat i la propaganda. ...