Com deia l’altre dia, les interfícies d’usuari actuals estan desenvolupades sobre dos idees centrals: la finestra i el ratolí. Tot es construeix a través d’una finestra, i a tot s’hi accedeix mitjançant el ratolí.
Però tot s’ha de fer amb el ratolí i per fer qualsevol cosa hem d’accedir a una finestra? Aquesta parella perifèric/concepte ens ha fet perdre una mica el món de vista.
Des de fa un parell de setmanes vinc usant Enso, una aplicació que combina la comoditat de l’entorn gràfic i la potència i flexibilitat de la línia de comandes, i que permet, sense aixecar les mans del teclat, accedir a tots els programes i utilitats instal·lats al nostre ordinador o fer operacions habituals de cerca de dades o moure’s entre finestres, amb la particularitat que pots ensenyar-li noves comandes i que agilitza l’entrada de comandes amb un mecanisme de propostes que s’adapten de manera dinàmica a allò que teclegem. Hi ha altres utilitats que són llençadors d’aplicacions (katapult o la cònsola integrada de yakuake a Kde, Launch Box a Gnome o Quicksilver a Mac OS), però no passen d’això, de ser llençadors de programes, dreceres ràpides cap a programes que ens estalvien moure el ratolí o amb alguna acció o funcions de cerca associades.
...