La imatge de la Terra presa des de la càpsula Orion camí de la Lluna és preciosa: el pàl·lid punt blau, que deia Sagan1, en tota la seva majestuositat. Les dues aurores i la llum zodiacal al voltant de l’esfera, Àfrica i la Península Ibèrica, Sud-Amèrica a la part superior dreta, tot puntejat de les llums humanes, visibles des de ben lluny. El nostre meravellós petit planeta rodó. Ara què, terraplanistes? Busqueu-vos teories per desmentir això… si podeu! ...
Tornem a la Lluna. Tornem a la Lluna? No n’estic segur. No em malinterpreteu, no sóc terraplanista ni dubto que al 1969 s’hi va arribar. El que dubto és qui torna a la Lluna: és tota la Humanitat, o només els nord-americans? El que és una fita tecnològica i científica, una posada al dia llargament esperada i, potser, l’inici del retorn a l’espai, queda totalment embrutada per l’aspecte polític i internacional per la política de Trump i la seva colla, i per l’actitud respecte la ciència d’aquest govern americà. ...
Necessitem un món sense centres i una nova manera de relacionar-nos, més justa. El món post-Yalta es va construir segons l’equilibri entre els vencedors de la guerra i la situació geopolítica, estratègica i econòmica d’aleshores. Després dels processos de descolonització, semblava que el món occidental agafava la torxa de la llibertat i la democràcia i l’havia de portar arreu del món, i amb la desfeta de la URSS als 90, la parella democràcia-capitalisme semblava la guanyadora… ...
La crisi de Groenlàndia entre Europa i Estats Units està acabant amb l’ordre mundial establert des de la Segona Guerra Mundial: l’ascens imparable de la Xina, la deriva dictatorial, post-imperial, sense complexes i hostil de Rússia amb tots els seus antics satèl·lits i la pèrdua d’influència dels Estats Units cap a la Xina, accentuada amb les actuacions forassenyades del seu president amb aspiracions imperials i egoisme forassenyat, ho estant trencant tot. ...
El Rei Sol demana pleitesia, abnegació total i idolatració. I com en l’antic règim, hi ha qui està disposat a tot això i més per seguir gaudint dels seus beneficis, a costa del patiment de la resta. Ens pensàvem que havíem abolit les velles monarquies absolutistes, que la democràcia s’escampava pel món i que la societat avançava, a poc a poc, a un punt de drets i obligacions igual per tothom. ...
La COP30 s’ha acabat, i deixa mal regust, pitjor de l’esperat. S’han aconseguit coses, però vagues, voluntaristes, i sempre de futur. Res concret que permeti actuar ja, que aporti mecanismes nous, per millorar la situació actual del medi ambient, per resoldre les causes dels problemes actuals. Era esperable no fer castells a l’aire, que no sortirien acords gaire concrets per limitar l’ús del combustibles fòssils (tan de bo!), però d’aqui a ni esmentar-los, hi ha un tros. La pinça i pressió que han estat fent els petro-estats, petrolieres (enviant milers de lobbistes) i el poc interès de governs escorats a dreta o molta-dreta ha donat un resultat de resolucions aigualides, per més que alguns governs i organitzacions hagin treballat de valent. ...
A punt d’arrencar la COP30, amb els objectius de París convertits en paper mullat: ens hem passat pel forro l’objectiu d’un calentament màxim de 1,5º graus, i anem de pet a un de 2,8º segons la pròpia ONU. Les crides que es fan, apel·lant a nobles valors, coratge, tenir cura de les nacions més pobres i per intentar donar veu a la gran majoria no humana del planeta, que ens sofreix i ens suporta, serviran per alguna cosa? Això hauria d’estar ocupant tots els titulars, hauria d’estar fent que tots els dirigents mundials estiguessin buscant solucions, no només ara per la COP, si no per la supervivència de la nostra societat. ...
Centres de dades i guerra híbrida La nostra societat global està suportada per estructures molt centralitzades i alhora sensibles: línies elèctriques, abastiments d’aigua, pantans, centres d’energia (carbó, petroli, atòmica), punts de logística concentrada, cables submarins, centres de dades… Si ja hem patit (hauriem de patir, de fet, encara) amb els combats prop de Zaporijia, ara els cada vegada més segurs sabotatges als gasoductes NordStream 1 i 2 encara ens ho haurien de deixar més clar, i els espionatges via el programa Prisma amb la connivència de grans empreses, els intents de punxar cables submarins o fins i tot les trencades accidentals de fibra, fan que tot plegat sigui molt més fràgil del que sembla. ...
Fer referència a la guerra d’Ucraïna com la Tercera Guerra dels Trenta Anys(1) sembla en principi estrany i llunyà. Altra discussió és si els principis en què es basava el tractat ja estan obsolets o amb el potencial militar i els plantejaments d’avui dia (guerra total, híbrida, econòmica, les dependències econòmiques i el poder de la informació, entre d’altres) l’únic que s’aconsegueix és multiplicar la letalitat dels conflictes o el risc que passin, i si ens hem de basar no en un equilibri entre uns quants (massa mascles alfa) o, millor, en cooperació, desenvolupament i confiança. I no és un plantejament naïf, és potser l’única manera de créixer plegats. Però també és donar-li la volta com un mitjó a com hem plantejat les relacions internacionals tota la història… ...
) Acostumat a que els grans jugadors en l’aventura espacial hagin estat, fins ara, els estats se’m fa estrany llegir que les estacions espacials privades ja estan aqui, com si de cop sortissin de llibres de ciència ficció i se’ns plantessin aquí, pensant encara que l’espai es territori inexplorat, internacional, de col·laboració entre països. Però no és pas així. Potser fins ara els únics que tenien potència i interès (orgull nacional i interessos militars, sobretot) eren estats o col·laboracions entre ells, i eren qui posaven el nom i la cara. Però molta de la ciència, de l’enginyeria, del coneixement i dels mitjans ha estat de les grans empreses que executaven els contractes, sigui a Europa, Estats Units, la Xina o Rússia, conglomerats privat-públics. ...