Món

Un article molt interessant sobre cinc lliçons de la crisi libia a Guerras Posmodernas. I no en falla cap. (via @perequintana)

Una bona mida de fins on arriba el canvi als països àrabs serà el paper de la dona en les seves societats: no es pot demanar democràcia i societats lliures i deixar mitja població al marge. La igualtat de drets és irrenunciable, i l’aplicació d’aquesta igualtat, també.

Les revoltes que semblava que havien de canviar el mapa polític del món àrab s’estan quedant aturades unes i directament anorreades les altres. Els èxits d’Egipte i Tunísia ens van portar a pensar que tot es podia aconseguir, però sembla que no hi haurà més canvis. Al Marroc, Mohamed VI ha promès canvis democràtics però segueix aferrat al trò (s’emmirallarà potser a la monarquia parlamentària espanyola?), a Algèria fa dies que no se sent parlar gaire més de protestes, a Líbia Gaddafi està a punt de liquidar la revolta (liquidar, segurament, en un sentit més aviat literal, mentre els occidentals discutim i discutim), a Bahrein el rei, amb ajuda de la casa de Saüd, ha sufocat la revolta xiïta (per molt que Hillary Clinton digui que va per mal camí), i del Iemen tampoc se’n sent gaire cosa....

Els problemes que estan tenint al Japó amb les centrals nuclears son deguts al calentament del nucli dels reactors, perquè els abastiments dels circuits de refrigeració s’han trencat. Podrien les piles nuclears portàtils ser més segures en aquests casos? Si deixem un moment la seguretat de banda, aquestes piles poden distribuir-se pel territori, son autocontingudes, de menor tamany i per tant de més fàcil instal·lació (i més fàcil reparació de la seva infrastructura o, en cas molt greu com l’actual, transport a un altre emplaçament), poden ser escalables (per oferir més potència o disminuir-la, com un joc -arriscat- de construcció), i fins i tot poden construir una xarxa més resistent a catàstrofes per estar repartides pel territori…...

Les revolucions als països àrabs han sorprès tothom, ningú les esperava. I menys, des d’on han vingut: de la joventut. No es tracta ara de si s’ha usat facebook, o twitter o els blogs per dispersar més ràpidament el missatge, és clar que les noves tecnologies han tingut un paper cabdal en el desenvolupament i la organització de tot plegat, però d’això se’n parla a bastament arreu. La clau de tot plegat, però, ha estat qui ha protagonitzar majoritàriament aquestes revoltes, les qui les han engegades....

Avui he vist a diversos llocs de la xarxa un text amb reminiscències informàtiques sobre la caiguda d’en Mubarak: Sembla, però, que el procés de desinstal·lació no acaba. Usarà Windows? Haurà sortit una pantalla blava avisant que el procés de desinstal·lació no ha acabat correctament i se’ns ha quedat el sistema penjat? Mala sort pels egipcis, si és així. El millor és que canvïin a un sistema lliure: que es passin a Linux, que el porta la comunitat....

Als europeus ens costa molt d’entendre la llibertat amb que es poden tenir, portar i usar armes als Estats Units. Potser va lligat a les seves tradicions i herència cultural: al llegat dels colonitzadors de l’Oest, a la segona esmena de la seva constitució, o fins i tot al seu fort caràcter individual, o a la seva tradició també de defensa aferrissada dels drets individuals dels seus ciutadans enfront de regulacions governamentals....