Món

Centres de dades i guerra híbrida La nostra societat global està suportada per estructures molt centralitzades i alhora sensibles: línies elèctriques, abastiments d’aigua, pantans, centres d’energia (carbó, petroli, atòmica), punts de logística concentrada, cables submarins, centres de dades… Si ja hem patit (hauriem de patir, de fet, encara) amb els combats prop de Zaporijia, ara els cada vegada més segurs sabotatges als gasoductes NordStream 1 i 2 encara ens ho haurien de deixar més clar, i els espionatges via el programa Prisma amb la connivència de grans empreses, els intents de punxar cables submarins o fins i tot les trencades accidentals de fibra, fan que tot plegat sigui molt més fràgil del que sembla. ...

Fer referència a la guerra d’Ucraïna com la Tercera Guerra dels Trenta Anys(1) sembla en principi estrany i llunyà. Altra discussió és si els principis en què es basava el tractat ja estan obsolets o amb el potencial militar i els plantejaments d’avui dia (guerra total, híbrida, econòmica, les dependències econòmiques i el poder de la informació, entre d’altres) l’únic que s’aconsegueix és multiplicar la letalitat dels conflictes o el risc que passin, i si ens hem de basar no en un equilibri entre uns quants (massa mascles alfa) o, millor, en cooperació, desenvolupament i confiança. I no és un plantejament naïf, és potser l’única manera de créixer plegats. Però també és donar-li la volta com un mitjó a com hem plantejat les relacions internacionals tota la història… ...

) Acostumat a que els grans jugadors en l’aventura espacial hagin estat, fins ara, els estats se’m fa estrany llegir que les estacions espacials privades ja estan aqui, com si de cop sortissin de llibres de ciència ficció i se’ns plantessin aquí, pensant encara que l’espai es territori inexplorat, internacional, de col·laboració entre països. Però no és pas així. Potser fins ara els únics que tenien potència i interès (orgull nacional i interessos militars, sobretot) eren estats o col·laboracions entre ells, i eren qui posaven el nom i la cara. Però molta de la ciència, de l’enginyeria, del coneixement i dels mitjans ha estat de les grans empreses que executaven els contractes, sigui a Europa, Estats Units, la Xina o Rússia, conglomerats privat-públics. ...

Es pregunta un bon amic com és que tots coneixem que ha guanyat en Biden, i no coneixem el nom del president/a del nostre Consell Comarcal… A banda de la importància i la transcendència de cada càrrec, hi ha una diferència molt, molt important: Al president dels Estats Units l’escull la ciutadania. Als presidents dels Consells Comarcals no els escull la ciutadania, els escullen els Ajuntaments. En el segon cas, per tant, no hi ha votació directa de la gent. ...

El Gobierno de España y los medios de comunicación de ámbito estatal se han instalado, en su mayoría, en la postverdad respecto a lo que pasa en Catalunya. El relato de Fiscalía, diplomáticos, portavoces del Gobierno y de grupos políticos dan a entender que la situación en Catalunya es casi caótica, de alteración del orden público, de desinformación y adoctrinamiento de parte de la población. Se difunde por activa y por pasiva, dentro y fuera de nuestras fronteras, un mensaje interesado, filtrado y dirigido. Un mensaje no neutral, sino totalmente parcial y politizado. Sintomático de la histórica disposición a hablar: de lo que quieres, manos de esto y aquello. ...

Ja fa temps que es parla de cibercrim (robatoris de dades a petita i gran escala, atacs DDoS, xantatges de dades, segrest d’ordinadors, xarxes zombies, infiltracions…) i ja s’havien vist alguns exemples sonats d’usos d’armes digitals per part de serveis d’espionatge (recordeu Stuxnet?), però aquest any ha estat ja el de l’ús més o menys obert de tot el que s’ha anat provant en anys previs (quantes vegades no s’ha parlat d’atacs des de Rúsia o la Xina a empreses americanes, sobretot, i occidentals en general?). ...

Que la paraula de l’any 2016 sigui postveritat diu molt de l’any. Però no deixa de ser una etiqueta, una imatge si es vol, de tot el que això representa: el tancament d’una època i la recuperació d’un món que potser creiem superat. Oblidem el món d’una única superpotència, torna una altra guerra freda amb diferents actors (Estats Units, si, però també Xina i Rússia ), tornen les pors si no a una hecatombe nuclear si a un terrorisme liquid, inclassificable, i amb tants caps com una hidra. ...

Comença la COP21 a París, tant de bo s’acabi amb uns objectius marcats i, encara millor, s’acompleixin. D’entrada, és bo que alguns ja reconeguin el paper que tenen en tot plegat, encara que d’altres s’hi resisteixin, o que tercers semblin no tenir gaire clar arribar a una solució (“Si som ambiciosos en l’objectiu fixat, almenys ens hi aproparem”, diu Hollande)… Veurem què en surt. Voldria ser optimista, però prefereixo esperar i ser realista: massa temps des del Kyoto original i les coses no avancen, l’economia (curta de vista, famèlica de beneficis ràpids) tot ho engoleix, tot ho prioritza. ...

Hores d’ara tothom sap ja què ha passat a París, n’informen arreu i tots tenim una opinió, una idea, un sentiment. Jo no puc afegir gaire, només deixo aquí tres apunts ràpids: Un avís: Tothom diu la seva, tothom. I molts aprofitaran per portar l’aigua al seu molí: polítics a França i arreu, pseudoperiodistes i suposats intelectuals. Llegiu-los si voleu. Però feu servir-ho per posar cadascú al seu lloc, contextualitzeu-ho tot. Voldran tancar fronteres, aturar l’allau d’immigrants, retrocedir Europa (la idea, que encara queda), controlar més, criminalitzaran la criptografia i la llibertat de la xarxa i ho justificaran amb tot això. Però no son només aquestes mesures. Una reflexió: El que ha passat és terrible. I ho han fet persones. I potser algú s’ha colat entre els refugiats. Però eren només persones (dolentes, terribles, fastigoses, assassines, però persones ), i una sola persona no pot fer això. Ho han fet les armes. Busquem culpables? Busquem-los, i tant, per tots els mitjans. Però aturem també el tràfic il·legal d’armes i explosius (on són les armes de les guerres balcàniques, què entra per Ucraïna? I són dos punts, nomé ),, controlem els fabricants, les rutes d’entrada. Si no hi ha accés a armes i explosius, això serà difícil que passi. El món es plè d’armes. Podem aixecar fronteres perquè no passin les persones, però les armes si que passen entre els filats. Una recomanació: per estar al dia els diaris, el que volgueu, però més d’un, per comparar-los. Per anar més enllà del que moltes vegades diu la premsa (els purs fets ), feu un cop d’ull a Guerras Posmodernas. I permeteu-me que acabi com he començat, si fa no fa: ...

Això d’Internet i el núvol és una imatge que ja hauríem de començar a deixar de banda: Internet és una xarxa d’ordinadors, una infrastructura gens etèria. La teranyina de cables subterranis i submarins que s’estén per tot el món té unes despeses de manteniment considerables, i no només hi circulen dades nostres, sinó (i sobretot) serveis de comunicació operats per empreses que volen guanyar cèntims. La xarxa (que ja es vulnerable per sí mateixa) està sotmesa a molts interessos: econòmics, socials, polítics… i la dependència que en tenim per qualsevol cosa fa que aquesta vulnerabilitat sigui encara més acusada. ...