Política

Fer referència a la guerra d’Ucraïna com la Tercera Guerra dels Trenta Anys(1) sembla en principi estrany i llunyà. Altra discussió és si els principis en què es basava el tractat ja estan obsolets o amb el potencial militar i els plantejaments d’avui dia (guerra total, híbrida, econòmica, les dependències econòmiques i el poder de la informació, entre d’altres) l’únic que s’aconsegueix és multiplicar la letalitat dels conflictes o el risc que passin, i si ens hem de basar no en un equilibri entre uns quants (massa mascles alfa) o, millor, en cooperació, desenvolupament i confiança. I no és un plantejament naïf, és potser l’única manera de créixer plegats. Però també és donar-li la volta com un mitjó a com hem plantejat les relacions internacionals tota la història… ...

Es pregunta un bon amic com és que tots coneixem que ha guanyat en Biden, i no coneixem el nom del president/a del nostre Consell Comarcal… A banda de la importància i la transcendència de cada càrrec, hi ha una diferència molt, molt important: Al president dels Estats Units l’escull la ciutadania. Als presidents dels Consells Comarcals no els escull la ciutadania, els escullen els Ajuntaments. En el segon cas, per tant, no hi ha votació directa de la gent. ...

Parteixo de la base que jo no en sé res, d’epidèmies ni de pandèmies. Però havent estat tots confinats a casa, o que encara hi haguem d’estar, que des d’un govern ens diguin que estiguem i que de l’altre ja obrin les portes a anar a treballar (no tothom), que parlin de distribuir mascaretes uns a les estacions de metro, els altres per tothom i després ho retardin, que no expliquin mesures globals i estratègies i només vagin deixant anar mesures puntuals, ajudes a última hora per autònoms i pymes, que li donin un protagonisme exagerat al discurs bèl·lic i als cossos de seguretat, que s’aprofiti per maquillar l’exèrcit amb la UME i que aparegui el rei donant missatges, que en Sánchez ens faci de coachers a tots als seus discursos sense explicar mesures i que s’aprofiti per fer propaganda de la unitat que ens farà vèncer per una banda, i de l’altra que no hi hagi estratègies coordinades… no sé, tot plegat em fa l’efecte de descoordinació, d’anar a rebuf de la situació, de poca o nul·la previsió. ...

Les fake news estan en boca de tots: periodistes, polítics, politòlegs, analistes, periodistes… a les converses, als articles, a les anàlisi… arreu. Son el gran papu de la societat de la informació, el gran risc que ens amenaça i que hem de combatre si volem societats madures. Fantàstic! Comencem a combatre’l i, per fer-ho, deixem de dir-ne “fake news”. Que en anglès queda molt bé, com de molt expert però, què voleu que us digui, així el significat es suavitza, perd una mica el seu significat real, sembla més una cosa artificial, un objecte d’estudi o un fenòmen nou, i no ho és. ...

Vistos els dies i la informació que corre o ens deixen veure, cal equipar-se bé: Mirar notícies d’arreu, d’aquí, d’allà i de més enllà, i escoltar totes les opinions (potser cal carregar-se amb sal de fruites, bicarbonat o almax, ull!). No perdre mai, mai, la capacitat crítica: tots tenim unes preferències, les que siguin; però sempre ha de prevaldre un judici propi del que passa (cosa que de vegades costa, i molt). Fer-se amb una bateria externa extra: fondrem el telèfon tirant de Twitter, Instagram, diaris i Telegrams. Baixar-se el navegador Tor per saltar les prohibicions de planes web. Imprescindible, qui ho havia de dir. Tenir sempre a mà també la llista de Factcheckers imprescindibles. La resta: aigua, entrepans, no ficar-se en merders i no deixar que et prengui el pèl, ja s’ha dit a bastament. ...

La gran majoria de polítics no fan de polítics: fan de caps de tribu, d’animadors dels seus seguidors, de hooligan de grada… per desgràcia per tothom. Aquesta última campanya, amb comptades excepcions, és l’eclosió definitiva d’aquesta manera de fer política, barroera, tancada, perillosa, ignorant i insultant; i és alhora la cloenda del que es va coent aquests últims anys en el món polític. A nivell social, parlem de bombolla informativa per definir com cada vegada més la gent es tanca a la seva closca, ignorant allò que no quadra amb les seves idees preconcebudes, entrant en un cercle tancat, i retroalimentat que no porta més que a la progressiva polarització, a la identificació amb els “teus” i l’allunyament dels “altres”. S’acaba l’empatia. ...

La DARPA començarà a desenvolupar un nou sistema de vot electrònic, i les bases pinten molt bé: en comptes de ser un sistema tancat, amb la seguretat proporcionada pel secretisme de la solució, aquest es pretén que sigui de codi obert, i testejat de manera oberta també. La robustesa del sistema recaurà, doncs, en la pròpia comunitat, en la compartició del coneixement i la exposició pública de debilitats i millores aplicades. ...

Avui a La Contra de La Vanguardia en Raimund Herder diu: […] Sin razonamiento no es posible la democracia. Pues ahora mismo no veo por ese camino a las democracias liberales. Pues entonces no son democracias; sólo son gobiernos a los que se vota. Sin reflexión puede haber urnas, pero no hay democracia. ¿Por qué? Porque la esencia de la democracia no está en el voto, sino en lograr consensos. Y los consensos no se consiguen imponiendo tus objetivos a los demás con más votos, sino renunciando a algunos de ellos para que el adversario renuncie a algunos de los suyos. ...

El Gobierno de España y los medios de comunicación de ámbito estatal se han instalado, en su mayoría, en la postverdad respecto a lo que pasa en Catalunya. El relato de Fiscalía, diplomáticos, portavoces del Gobierno y de grupos políticos dan a entender que la situación en Catalunya es casi caótica, de alteración del orden público, de desinformación y adoctrinamiento de parte de la población. Se difunde por activa y por pasiva, dentro y fuera de nuestras fronteras, un mensaje interesado, filtrado y dirigido. Un mensaje no neutral, sino totalmente parcial y politizado. Sintomático de la histórica disposición a hablar: de lo que quieres, manos de esto y aquello. ...

Spinoza ens dibuixava, ja al 1670, com haurien de ser el govern i la societat: El poder soberano debe considerar a todos los hombres, ricos y pobres, iguales ante la ley… El poder del gobernante está en la práctica limitado por el miedo que siente de sus propios súditos: es el hecho de la obediencia, no el motivo de la obediencia, lo que hace a un hombre súbdito. El objetivo del estadista es diseñar nuestras instituciones de manera que cualquier hombre, no importa cual sea su disposición, prefiera el derecho público a las ventajas privadas, ésta es la tarea y éste es el reto… Los asuntos públicos deben llevarse de acuerdo con principios seguros y a prueba de truhanes. ...