El què està passant amb els polítics no té nom, a tort i a dret surten corrupteles i podridura, el sistema sembla que ha de caure i fa només 2 anys semblava que el moviment del 15M ens serviria per arreglar alguna cosa… N’hi ha que diuen que els guionistes de Cuéntame es lleparan els dits d’aqui uns anys, d’altres no veuen clar que això serveixi per gaire cosa, i d’altres ja n’estan farts. ...
Imprescindible una relectura de “La servitud voluntària” d’Étienne de la Boétie. Les múltiples servituds que ens subjuguen, com a poble, com a societat, com a individus (polítiques, econòmiques, socials) no pot ser que siguin, fins a cert punt, convencions i herències autoimposades, arrossegades sense saber ben bé perquè? Si és així, som nosaltres mateixos carcellers nostres, ajudants en la nostra dissort? No hi pot haver sempre una part de decisió nostra, de llibertat individual? ...
)Fa uns dies vaig anar a una manifestació, ahir vaig anar a una altra. Motius diferents, i també punts coincidents. No estic d’acord amb tot el que s’hi diu o s’hi fa, però hi ha vegades en què cal ser-hi, anar-hi, escoltar i observar. Hi vaig, i cadascú farà el que vulgui amb això, amb aquesta petita aportació: uns la ignoraran, d’altres diran que estàs de la seva part i uns tercers diran que no, que és de la seva. És igual: entra dintre del joc, aquesta manipulació, aquest escombrar cap a casa. ...
La situació econòmica i social no és gens bona arreu del continent: cada vegada menys estat del benestar (el bàsic, no el dels polisportius o l’AVE), més retallades de drets, més puixança d’extremismes (Grècia) i menys sensació de que algú sàpiga com governar la nau, que sembla anar al paire i començar no ja a fer aigües, sino a sotsobrar. Un parell de vídeos per posar-se a tremolar: En Xavier Sala i Martín explicant què no funciona, què es podria fer, i què no es fa. Imperdible i molt educatiu (via Pere Quintana) ...
Va haver-hi un temps en què semblava que la xarxa seria una nova frontera, un nou món esperant per ser cartografiat, una mena de república pirata de l’illa Tortuga on es podria deixar de banda el passat i buscar nous experiments democràtics, mantenir converses obertes, on no hi hauria fronteres ni les barreres del món físic. L’anonimat que donava la xarxa permetia expressar idees que d’una altra manera no es podrien haver dit en segons quins llocs, permet el pas d’idees i la discussió lliure, el pas de material de lectura lliure de censura, vingui aquesta d’on vingui. Ben emprada, la xarxa és una gran eina per la llibertat, per la democràcia, pel progrés social arreu. ...
Ja fa algun temps que diem que els serveis de xarxa social centralitzats com Facebook, Twitter, Tuenti o d’altres no son més que [depredadors d’informació]-2), trampes de mel on pengem la nostra informació de manera voluntària per tal que el propietari del servei la vengui a qui consideri, no som clients, som les matèries primes del producte que fabriquen: perfils per vendre. Dit això, ens estranya que Twitter es plegui davant la censura, i que indiqui que podrà esborrar continguts per països? Algú creu que una empresa (i més d’aquest tamany) es vol permetre el luxe de renunciar a qualsevol mercat? Però perquè no ho van fer amb les revolucions àrabs, per exemple? Perquè el que es tracta ara és d’eliminar sel·lectivament alguns tuits, no de bloquejar el servei per tota una àrea geogràfica. L’eliminació selectiva d’uns quants tuits d’un país pot provocar protestes en aquell país, però difícilment una protesta a nivell mundial, en canvi, bloquejar tota una àrea si que provocaria un gran rebuig contra el proveïdor del servei. D’altra banda, i girant la truita, el fet de no bloquejar uns quants tuits pot provocar que se li tanquin futurs mercats, i això no ho permetrà, els diners manen. És injust? És clar. Però tenen la paella pel mànec, ara mateix. I nosaltres els la seguim deixant agafar: si no, mirem els trending topics, a nivell estatal o mundial… quin nivell! ...
Interessant article a la revista Time de Fareed Zakaria sobre el món que vé al 2012: Estats Units no pot dirigir el món sol, però ningú ha sortit per ocupar el seu poder i, el més interessant, sembla que ningú ha de sortir: It is a post-American world out there, one characterized more by the absence of great powers than by their presence. Estats Units ja no pot fer i desfer com vol unilateralment, Europa no té ni ganes ni, possiblement, forces per agafar un paper més important a nivell mundial, els països del BRIC tenen els seus propis problemes i les noves potències que puguin sortir sembla que puguin ser més a nivell regional… cap a on anem? A un nou multilateralisme? A un món realment multipolar, perquè ningú no pot imposar-se? ...
Posar una papereta dins d’una urna: sembla fàcil. Escoltar els missatges, prendre una decisió i votar. Ja està. O no. Per què ens hem de guiar? Pels candidats? Pel seu missatge o el dels seus equips? Pels seus programes? Perquè son dels nostres enfront dels altres? I la resta? És que a més dels nostres i dels altres, n’hi ha més, i no els deixen entrar o els volen fer fora. I els missatges? Què fem, ens basem en els missatges o en el que han fet en els últims temps? Tots han tingut, tenen, responsabilitats de govern, comparem el que diuen amb el que fan? El que proposen canviar? Comparem els missatges que donen en un territori amb els que donen en d’altres? ...
Dice Aznar que hay que cuidar la lengua común y, oiga usted y sin que sirva de precedente, por una vez estoy de acuerdo con él. Un simple paseo por barrios periféricos (y no tan periféricos) de nuestras ciudades, un poco de tiempo viendo según que programas de televisión o entrevistas, o un vistazo a lo que la gente publica en Internet y se le cae a uno el alma a los pies viendo el estado en que está la lengua común de todos los españoles. ...
Heu sentit mai allò de que els catalans som una mica estranys perquè celebrem una derrota? No us ho cregueu pas, no és així. No celebrem una derrota: celebrem que com a poble seguim sent i volem seguir sent. I ho celebrem en l’aniversari de l’últim gran intent d’anorreació. És un fet a tenir en compte: podriem celebrar victòries o conquestes, que també n’hi ha hagut; però les victòries i les conquestes porten sempre associat el patiment del vençut o del conquerit: nosaltres, en canvi, preferim celebrar que encara estem aquí, aguantant, vingui el que vingui. ...