Política

És la sensació que és té quan segueixes veient segons quines notícies de la política: setmanes de mobilització, acampades, debat social, atenció dels mitjans, missatges llençats als polítics una vegada i una altra… i què passa? Crisi al Constitucional i algú fa alguna cosa positiva? Uns es tiren els trastos al cap dels altres, els de més enllà aprofiten per escombrar cap a casa… El missatge és molt senzill: posin-se a treballar constructivament, intentin resoldre els problemes que tenim, que no son pocs, treballin pel país, per la societat, pensin més enllà dels propers quatre anys o les properes eleccions, apartin els corruptes i castiguin-los i, sobretot, no s’intentin penjar medalles. ...

Intentar buidar els acampats a la Plaça Catalunya perquè no hi hagi perill de cara a les celebracions del Barça dissabte no s’aguanta per enlloc. I quan s’ha fet de la manera que s’ha fet, les raons fluixes es transformen en excuses de mal pagador. Hi havia (hi ha) d’altres maneres d’evitar problemes dissabte, separar els dos grups (si cal), i treure de la plaça materials perillosos com bombones. Segur. ...

És un dret constitucional i, sobretot, un deure moral. Després voteu vermell, verd, blau, taronja, rosa, blanc o nul, però aneu a votar. Feu sentir la vostra veu dins del sistema, i a partir de demà continuem parlant de com arreglar-lo.

I de què ens serviran les acampades? Idees inconnexes, discursos heterogenis, bones intencions, alguna idea fàcil… És un moviment apolític? No! És un moviment d’allò més polític, és clar. El que compta és que és apartidista, heus ací la diferència. El que compta és que la gent es mou, surt al carrer, fa veure el seu descontent, salta de la xarxa al carrer, al món físic, on es veu. I d’aquí als mitjans de comunicació, i encara es fa més visible. ...

Interessant reflexió a La Vanguardia sobre la orientació de l’educació i les seves conseqüències: volem democràcia i ciutadans responsables? Formem persones, doncs.

Aznar critica la intervenció contra Gaddafi i l’anomena amic d’Occident. Incorrecció política, falcó de dretes, visió restringida, xoc de civilitzacions a destemps, defensor de la cristiandat i la moral occidental… posem-li els adjectius que volguem. Però el que fot és que a aquest home, dient aquestes bajanades, se li està pagant un sou d’ex-president gens menyspreable, i, ens agradi o no, en certa manera representa l’estat espanyol, i per tant, als espanyols. No es podria establir alguna mena de criteri per, com a mínim treure pensions per dir burrades? (ep, d’aquest i de qualsevol altre per l’estil) Cornuts i pagant el beure. Bravo.

Avui fa 80 anys de la proclamació de la República i hi ha coses en les que no hem estat capaços d’arribar gaire més enllà. No hi ha dubte que s’ha avançat socialment, en equitat, en condicions de vida, en educació, en llibertat… però hi ha temes que no s’han tocat. Seguim representats per una casa reial amb la que molts no ens identifiquem, som un estat aconfessional amb un estrany concordat amb l’Església, i segons quins temes polítics fundacionals de l’Estat ni els toquem. L’Espanya carca, fosca i retrògrada existeix encara, i fins i tot sembla que revifi de vegades, amb tocs d’internacionalisme i modernisme. ...

Molt interessant la xerrada d’ahir al TerrassanTweets de José Antonio Donaire, Ernest Benach i Xavier Tomàs sobre política 2.0: es pot veure en streaming, o llegir les cròniques al mateix TerrassanTweets, al aTerrassa.cat, a ègar.cat o seguint #tntw al twitter, on la conversa continua. I què és això de política 2.0? Els ponents indicaven que encara no existeix, però potser això no és ben cert del tot: si que existeix: és mantenir un diàleg, escoltar, reflexionar, i tornar a dialogar. I després prendre decisions, però això ja és més 1.0, això no canvia. ...

Una bona mida de fins on arriba el canvi als països àrabs serà el paper de la dona en les seves societats: no es pot demanar democràcia i societats lliures i deixar mitja població al marge. La igualtat de drets és irrenunciable, i l’aplicació d’aquesta igualtat, també.

Les revoltes que semblava que havien de canviar el mapa polític del món àrab s’estan quedant aturades unes i directament anorreades les altres. Els èxits d’Egipte i Tunísia ens van portar a pensar que tot es podia aconseguir, però sembla que no hi haurà més canvis. Al Marroc, Mohamed VI ha promès canvis democràtics però segueix aferrat al trò (s’emmirallarà potser a la monarquia parlamentària espanyola? ), a Algèria fa dies que no se sent parlar gaire més de protestes, a Líbia Gaddafi està a punt de liquidar la revolta (liquidar, segurament, en un sentit més aviat literal, mentre els occidentals discutim i discutim ), a Bahrein el rei, amb ajuda de la casa de Saüd, ha sufocat la revolta xiïta (per molt que Hillary Clinton digui que va per mal camí ), i del Iemen tampoc se’n sent gaire cosa. ...