Política

El que ara es porta en gestió de ciutats és el concepte de ciutat intel·ligent: sensorització, recollida d’informació, processament intel·ligent, reducció del consum i optimització dels recursos… sona bé, oi? El concepte té els seus avantatges indubtables, però cal fer una inversió, és clar, i estem en temps una mica difícils per fer despesa, encara que el venguin com a gairebé revolucionari… Com ho podriem fer? Hi ha una solució, més barateta i que permetria encarrilar les coses cap aquí: gestors intel·ligents!...

El què està passant amb els polítics no té nom, a tort i a dret surten corrupteles i podridura, el sistema sembla que ha de caure i fa només 2 anys semblava que el moviment del 15M ens serviria per arreglar alguna cosa… N’hi ha que diuen que els guionistes de Cuéntame es lleparan els dits d’aqui uns anys, d’altres no veuen clar que això serveixi per gaire cosa, i d’altres ja n’estan farts....

Imprescindible una relectura de “La servitud voluntària” d’Étienne de la Boétie. Les múltiples servituds que ens subjuguen, com a poble, com a societat, com a individus (polítiques, econòmiques, socials) no pot ser que siguin, fins a cert punt, convencions i herències autoimposades, arrossegades sense saber ben bé perquè? Si és així, som nosaltres mateixos carcellers nostres, ajudants en la nostra dissort? No hi pot haver sempre una part de decisió nostra, de llibertat individual?...

Fa uns dies vaig anar a una manifestació, ahir vaig anar a una altra. Motius diferents, i també punts coincidents. No estic d’acord amb tot el que s’hi diu o s’hi fa, però hi ha vegades en què cal ser-hi, anar-hi, escoltar i observar. Hi vaig, i cadascú farà el que vulgui amb això, amb aquesta petita aportació: uns la ignoraran, d’altres diran que estàs de la seva part i uns tercers diran que no, que és de la seva....

La situació econòmica i social no és gens bona arreu del continent: cada vegada menys estat del benestar (el bàsic, no el dels polisportius o l’AVE), més retallades de drets, més puixança d’extremismes (Grècia) i menys sensació de que algú sàpiga com governar la nau, que sembla anar al paire i començar no ja a fer aigües, sino a sotsobrar. Un parell de vídeos per posar-se a tremolar: En Xavier Sala i Martín explicant què no funciona, què es podria fer, i què no es fa....

Va haver-hi un temps en què semblava que la xarxa seria una nova frontera, un nou món esperant per ser cartografiat, una mena de república pirata de l’illa Tortuga on es podria deixar de banda el passat i buscar nous experiments democràtics, mantenir converses obertes, on no hi hauria fronteres ni les barreres del món físic. L’anonimat que donava la xarxa permetia expressar idees que d’una altra manera no es podrien haver dit en segons quins llocs, permet el pas d’idees i la discussió lliure, el pas de material de lectura lliure de censura, vingui aquesta d’on vingui....

Ja fa algun temps que diem que els serveis de xarxa social centralitzats com Facebook, Twitter, Tuenti o d’altres no son més que [depredadors d’informació]-2), trampes de mel on pengem la nostra informació de manera voluntària per tal que el propietari del servei la vengui a qui consideri, no som clients, som les matèries primes del producte que fabriquen: perfils per vendre. Dit això, ens estranya que Twitter es plegui davant la censura, i que indiqui que podrà esborrar continguts per països?...