Una bona mida de fins on arriba el canvi als països àrabs serà el paper de la dona en les seves societats: no es pot demanar democràcia i societats lliures i deixar mitja població al marge. La igualtat de drets és irrenunciable, i l’aplicació d’aquesta igualtat, també.
Les revoltes que semblava que havien de canviar el mapa polític del món àrab s’estan quedant aturades unes i directament anorreades les altres. Els èxits d’Egipte i Tunísia ens van portar a pensar que tot es podia aconseguir, però sembla que no hi haurà més canvis. Al Marroc, Mohamed VI ha promès canvis democràtics però segueix aferrat al trò (s’emmirallarà potser a la monarquia parlamentària espanyola? ), a Algèria fa dies que no se sent parlar gaire més de protestes, a Líbia Gaddafi està a punt de liquidar la revolta (liquidar, segurament, en un sentit més aviat literal, mentre els occidentals discutim i discutim ), a Bahrein el rei, amb ajuda de la casa de Saüd, ha sufocat la revolta xiïta (per molt que Hillary Clinton digui que va per mal camí ), i del Iemen tampoc se’n sent gaire cosa. ...
Avui ha arrencat 5x55 Terrassa, un interessant projecte barreja de periodisme, blog i videoblog: es tracta d’una entrevista diària a personatges de Terrassa, amb 5 preguntes per cada un d’ells, i que acabarà just en les properes eleccions. Per als terrassencs serà interessant veure què opinen, que pensen, que ha representat i representa, què volen diverses persones per i de la seva ciutat, Terrassa. Per tothom, també, és interessant també aquesta barreja de periodisme amb un format lleuger, amb preguntes fixades però sense demanar una resposta concreta, perquè permet conèixer més bé la persona entrevistada, sense un guió establert prèviament, i que per tant pot donar peu a respostes i punts de vista que un potser no s’espera o no hi ha pensat… Persones parlant d’altres persones del nostre voltant, sobre temes que ens afecten del nostre voltant… Usar la xarxa global per parlar de temes locals, però alhora expressant preocupacions i anhels de caire universal. ...
Les revolucions als països àrabs han sorprès tothom, ningú les esperava. I menys, des d’on han vingut: de la joventut. No es tracta ara de si s’ha usat facebook, o twitter o els blogs per dispersar més ràpidament el missatge, és clar que les noves tecnologies han tingut un paper cabdal en el desenvolupament i la organització de tot plegat, però d’això se’n parla a bastament arreu. La clau de tot plegat, però, ha estat qui ha protagonitzar majoritàriament aquestes revoltes, les qui les han engegades. ...
Avui he vist a diversos llocs de la xarxa un text amb reminiscències informàtiques sobre la caiguda d’en Mubarak: Sembla, però, que el procés de desinstal·lació no acaba. Usarà Windows? Haurà sortit una pantalla blava avisant que el procés de desinstal·lació no ha acabat correctament i se’ns ha quedat el sistema penjat? Mala sort pels egipcis, si és així. El millor és que canvïin a un sistema lliure: que es passin a Linux, que el porta la comunitat. ...
Què ens ha demostrat wikileaks? Que secretitzar qualsevol acció governamental, voler amagar-ho tot al ciutadà perquè se li té por o per equivocades raons il·lustrades (tot per al poble, però sense el poble), no és útil. Augmentar exponencialment el nombre de secrets i, alhora, el conjunt de gent que hi té accés és donar portes obertes a les filtracions. Quina és la solució, doncs? Augmentar també el nivell de paranoia, la repressió, les amenaces o els càstigs per difusió de secrets? No. Aquesta és la solució fàcil i la que, des del punt de vista de les agències i organismes de seguretat, o des de la concepció decimonònica de l’estat com a entitat suprema, s’intentarà imposar. ...
El documental Wikirebels, emès per tv3 fa uns dies, dóna una visió molt entenedora de wikileaks, tant la organització com el fenòmen. Llegint la premsa, sembla que wikileaks sigui Assange (i no és així: sense una xarxa i un grup treballant al darrere, wikileaks no seria ningú ), potser és perquè fins que no hi ha hagut una cara per posar a Wikileaks o, millor dit, no hi ha hagut una notícia escabrosa per relacionar amb algú, el tema no ha saltat a primera plana de tot el món. ...
Avui és dia de reflexió. Els servirà als polítics per pensar perquè cada vegada la gent està més allunyada del model de política que la majoría representen?
Ja fa temps que representa que les noves tecnologies han arribat als polítics, i qui més qui menys, han fet i fan els seus intents amb blogs, twitters, facebooks i qualsevol altre eina 2.0 que sigui molt, molt social, amb honroses excepcions i discutible èxit i continuitat. Però no és intenció d’aquest post parlar d’això. Ara sembla que hi ha part de la societat que s’implica en el diàleg polític, i comencen a sortir noves eines i maneres de seguir les properes eleccions del dia 28 de novembre, més properes al ciutadà i que poden generar i evidenciar debat, si més no a la xarxa. ...
Que a un de cada quatre catalans li sigui igual viure en una dictadura que en una democràcia no és només una falta del nostre sistema democràtic, és un error com a poble i un greu problema d’amnèsia. Tan adormits estem?