Política

Els assalts a la tanca de Melilla per part d’immigrants que intentaven passar-la han estrenat una nova tàctica: la melé (vist que els assalts amb escales a la doble tanca no van funcionar el 2005). La tècnica pot ser una mica barroera, perquè es basa en la quantitat de gent que hi arriba i en el desbordament de les forces vigilants, però en el segon intent hi ha un petit factor diferencial: els qui volien passar no ho han fet a la babalà, han escollit un moment específic: la tanda de penals en el partit Espanya-Itàlia, i això demostra un grau més alt de sofisticació, l’ús d’informació sobre l’objectiu, el coneixement del seu funcionament. ...

El potencial comunicatiu de la xarxa és enorme, i la relació cost-benefici pot ser, sens dubte, molt profitosa. En l’àmbit polí­tic això també es veu així­, i no hi ha partit que no tingui pàgina web, ni tampoc candidat sense pàgina pròpia. Alguns valents fins i tot tenen weblog, i n’hi ha que ho proven amb eines com twitter i facebook. Però la xarxa va molt més enllà i pot fer molt més per la democràcia que ser una altra tribuna des d’on exposar idees: a internet es poden organitzar campanyes de màrketing viral no factibles en altres mitjans, coordinar xarxes socials de suport, intercanviar idees i mantenir diàlegs de tu a tu, i es poden fer també d’altres accions com recollides de signatures o fins i tot recaptació de fons. ...

Finalment si vaig mirar el debat electoral. I, tal i com pensava, no em va resoldre cap dubte. En tot cas, em va refermar en les meves posicions. Ara, però, tothom farà anàlisi dels moviments, mirades, vestits, paraules, interrupcions, cites, números, estadístiques que van fer els dos candidats. Alguns s’ho miraran amb una mica més de detall i intentaran destriar quelcom d’allò que van dir. Els mitjans afins a cada partit parlaran del seu triomf, i treuran (treuen) les errades de l’altre. ...

D’aquí una estona començarà el debat entre Zapatero i Rajoy. Com a ciutadà responsable, penso que l’hauria de veure, que és la meva obligació estar informat i prendre una decisió correcta a l’hora de votar. Com a ciutadà responsable, però, penso també que aquest “debat” milimetrat on no hi participen tots els participants es limitarà o dos monòlogs paral·lels que no em resoldran cap dubte. Quina llàstima, que la política ja només tingui d’això el nom. La resta sembla un joc d’interessos i un càlcul de probabilitats.

Señora Magdalena Álvarez, Oigo en las noticias de la radio que esta tarde usted y el portavoz de ICV-EUiA, Joan Herrera, han tenido un pequeño rifi-rafe en el congreso. Se quejaba Herrera de que los que están partidos y doblados son los usuarios de Cercanías, por ver cuanto empeño se pone en la alta velocidad y cómo se inauguran nuevas líneas, mientras que los problemas en Cercanías se eternizan. Y su respuesta me ha dejado temblando: no se dice partidos ni doblados, se dice partíos y doblaos, que si unos tienen que saber decir Josep-Lluís, los otros bien pueden aprender cómo hablan los andaluces. ...

Rajoy es despenja ara dient que pensa que s’hauria de fer un traçat alternatiu a l’AVE dins Barcelona si guanya les eleccions. Com sempre que parla, s’apuja el pa: Primer, una mica de demagògia populista: tornem a encetar el tema, revifem els encenalls i fem bullir l’olla, així es veu com es preocupa dels detalls. Segon, pica l’ullet als sectors casposo-espanyolistes del seu partit: no patiu, que encara seguirem fotent els catalans una mica amb el tema de l’AVE, a veure si així­ ho retrassem encara més. Redéu, quin home!

Tim O’Reilly comenta sobre el fet que Califòrnia actúa, de vegades, com una nació-estat: és, per si sola, una de les economies més importants dels Estats Units (si no la més important), i és coneguda arreu del món, fins i tot el seu governador ha parlat a la tribuna de les Nacions Unides i parla de tu a tu amb caps d’Estat; té, fins i tot, zones molt diferenciades entre elles: Los Ángeles és una megalòpoli totalment diferent de San Francisco, i la zona interior no té res a veure amb la costa*. ...

En un article a El País, Javier Rodriguez Zapatero (president de Yahoo! España), fa una aproximació a la idea de micopoder(1), que es pot definir com un desplaçament del poder des dels cercles habituals de decisió (polítics, econòmics) cap als ciutadans gràcies a les noves tecnologies. Dins d’aquest concepte, l’autor hi barreja tant el “periodisme ciutadà”, els blogs, wikis o d’altres eines socials, xarxes socials mateixes, elements de swarming com la convocatòria d’algunes manifestacions o el poder que els consumidors poden tenir si s’organitzen per exemplificar com aquest poder (o part d’ell) passa de les estructures tradicionals a la societat. ...

Sembla llei immutable de la política d’aquest país: quan un partit que ha tingut responsabilitats de govern passa a ser oposició, s’oblida de tot allò que ha fet i critica sense més ni més, fent taula rasa i oblidant que un nou govern no comença de zero: hereda les condicions i la situació del govern anterior. No costa tant recordar-ho i pensar que els ciutadans no son ximples. I no hauria de costar tant fer una oposició constructiva i aportar solucions, en comptes de queixar-nos sense més i proposar accions que, ben mirat, tampoc no son gaire més que paraules, ompliment d’espai als diaris i als noticiaris.

Han sortit de la nit al dia els “resistents” iraquians, els “terroristes”, els suïcides? Potser la situació a l’Orient (factors econòmics, religiosos, socials) facilita la radicalització de molts joves, però en el cas de l’Iraq hi ha molt més : a més dels “combatents estrangers” que poden arribar-hi cridats per la idea de fer la Jihad, o de terroristes d’Al-Qaida que aprofiten per atacar tropes i objectius occidentals en un lloc ja prou empantanegat, l’Iraq ha arribat a aquesta situació ajudat pels propis occidentals, pels propis “alliberadors”: ...