Política

La política de voler tapar-ho tot del PP i la seva manía de no mostrar possibles discrepàncies en el sí del partit em posa nerviós. El seu intent de mostrar una imatge única i donar tots el mateix missatge no és creïble: les maniobres internes i les diferències entre sectors acaben sortint a la llum, així com diferents opinions individuals, discrepants del missatge cridat als quatre vents. Així, aquest intent de mostrar una cara única es transforma en una imatge de monolitisme, les purgues internes i els intents de descrèdit de les veus discordants, els acallaments de desviacions del missatge únic, i els atacs a tots els que no pensen com ells, projecten una ombra de poca transparència i d’absolutisme que no és la millor per un partit que vol arribar al govern. ...

Fa un any i mig més o menys, em rondava pel cap la idea de fer un post amb una història ambientada a l’Iraq, però donada la més que dubtosa qualitat de l’escrit, ho vaig deixar córrer. La idea era mostrar un parell d’històries paral·leles que coincidien en el punt final: d’una banda, hi havia la derivació que feia un noi iraquià des d’un entorn normal (si es que es pot considerar normal viure sota una dictadura) fins a la recerca del “martiri”, el seu viatge sense retorn cap a una religió i unes ensenyances tergiversades; de l’altra banda, hi havia un noi nord-americà que s’enrolava a l’exèrcit i que anava a parar a l’Iraq. La història havia de partir de dos punts similars: dos joves amb les seves esperances i tota una vida per davant, i finalitzava en el punt de connexió entre totes dues: l’atac suïcida de l’iraquià, la mort dels dos joves en unes circumstàncies totalment allunyades de les inicials. ...

Tothom ha de poder competir en igualtat de c0ndicions. Això, mentres les empreses occidentals son les que s’emporten la immensa majoria del pastís, no té problema. Produir en països més barats (Àsia, Mèxic, el magrib), obrir nous mercats als nostres productes, instalar centres de tecnologia a països més barats (la índia), fer-se amb les grans contratacions per infrastructures (comunicacions, oleoductes, ports)… Però s’ha acabat aquesta fase. Nous jugadors han entrat en escena: empreses xineses es fan amb contractes de tot tipus a l’Àfrica i sud-Amèrica, Lakshmi Mittal compra Arcelor per crear Arcelor Mittal, una empresa dubaití s’intenta fer amb la gestió de ports americans… ...

La xarxa ens permet aprofundir i engrandir el nostre sistema democràtic. No només ens permet mantenir converses i escoltar opinions diferents de les nostres, sino que ens permet debatir-les, apropar-nos a altres idees i opinions, intentar entendre-les o debatir-les. I això no és només entre “votants”. La xarxa ens permet també apropar-nos més als polítics que porten les regnes del sistema: podem veure què pensen, parlar-hi, discutir-hi, fora dels canals habituals, fora de les rodes de premsa, els comunicats, els congressos i els mítins. És clar que això no ho fan tots, només aquells que tinguin el temps, les ganes i la valentía d’obrir-se a la gent. Amb un blog, per exemple. ...

Interessant, molt interessant la conversa entre en Mor i en Pere sobre la democràcia. O millor dit, sobre democràcia i xarxa. Estic d’acord amb el que en Pere ja apuntava al seu primer post sobre la qüestió: en un món d’abundància com és la xarxa, on no cal competir pels recursos, no cal adaptar-se al gust de la majoria, cadascú pot buscar-se les seves pròpies solucions o fabricar-les, cadascú pot buscar la informació allà on vulgui i filtrar-la de la manera que desitgi, sense dependre de filtres d’altres, ja siguin editats per periodistes o construits a base de votacions. És una opció més. ...

Es ben veritat que a l’Aznar se li pot aplicar allò de que cada vegada que obre la boca, puja el pa. Les últimes declaracions sobre la conquesta d’Espanya per part dels musulmans i la guerra en la que, segons ell ens trobem, demostren, a banda d’una escandalosa deficiència en història, una malaltissa mania persecutorio-culpabilitzadora cap a tot allò que soni a Islam o musulmà (1). Si el primer punt ja és bastant greu, tenint en compte els càrrecs que ha ocupat aquest senyor (tot i que podria ajudar a explicar algunes coses, segons quins tics polítics i fixacions), el segon és realment preocupant. ...

D’ençà la retirada de les tropes israelianes de territori libanès, el tema ha desaparegut de les portades. Alguna menció quan arriben tropes estrangeres, i poca cosa més. No es parla de reconstrucció, ni dels soldats segrestats, ni de la situació econòmica i social que ha quedat al Líban, o de com està la franja de Gaza. La guerra, però, sembla que ha deixat algunes lliçons: A El país del 23 d’agost, Joan B. Culla, en un article titulat “Ya no hay guerras de seis días”, esmenta el fet que, al Pròxim Orient, ja s’han acabat les guerres ràpides entre exercits convencionals. Ara són guerres asimètriques que es lluiten, a més, en diferents fronts: sobre el terreny, sí, però també a través dels mitjans informatius. Caldrà afegir una quarta arma a les tres tradicionals dels exèrcits? L’article és interessant, també, perquè en Culla, a contracorrent de la línia general d’informació del moment (vegi’s com exemple la columna Diario de Beirut, d’en Tomàs Alcoverro a La Vanguardia), es pregunta si els errors i excessos del Tsahal són tals o han estat buscats o provocats per determinades actituds de les forces “resistents”. Arguments similars els donava en Pere al Juliol. ...

A La Vanguardia d’avui llegeixo que el govern central ha licitat ja un tram de les obres del Quart Cinturó. Aprofitar la data de 31 de juliol, període de vacances i minima activitat política i ressò informatiu mínim per prendre una decisió com aquesta en un tema tan delicat i amb tanta gent en contra com és el Quart Cinturó no és una casualitat o un fet que ha vingut donat per la pròpia tramitació de l’expedient, és una decisió molt ben presa per agafar a tothom amb la guàrdia baixa. ...

El Lí­ban, Gaza i Cisjordània son els llocs on Israel s’ha empantanegat, on té conflictes i problemes eterns. Amb d’altres veïns amb qui també ha tingut conflictes (guerres), com són Siria, Jordània i Egipte, aquests s’han acabat fa temps. Quina és la diferència entre uns i altres? En els dos primers no hi ha estat, en el segon grup si. La substitució de les estructures socials de l’estat per elements foranis a aquest provoca que aquests mateixos grups, que actuen al marge de la comunitat internacional, puguin, d’una banda, adquirir una major acceptació en la societat on s’implanten (¿creen aquests grups una mena de sí­ndrome d’estocolm a les poblacions on són?), i de l’altra, poden continuar una lluita que no seria permesa a un estat ben conformat. ...

Es pot permetre Israel el luxe d’intentar combatre Hesbol·là usant tècniques similars a les seves? Israel sembla que no s’adona que no està lluitant contra un enemic del seu tipus, sinò d’una mena totalment diferent. De què serveix la destrucció continuada de les infrastructures libaneses? Potser des del punt de vista militar israelià, el que es pretén es destruir qualsevol element que pugui servir d’aixopluc o de suport a l’enemic, o bé dificultar-li tant com sigui possible els desplaçaments pel terreny, intentant deixar obertes només unes vies (fàcilment controlables), a nivell de passadissos. El punt de vista libanès, però, ha de ser el contrari: carreteres i hospitals atacats, subministrament aturats, atacs a zones civils… ...