Reflexions

Pujar un vídeo a youtube. Baixar-lo, i tornar-lo a pujar. Repetir això 1000 vegades: el vídeo final no té res a veure amb l’original, no conserva cap de les seves característiques d’imatge i so. Per més que sapiguem que hi ha raons tècniques pel que passa (la compressió contínua del vídeo i el so cada vegada que es puja/baixa que fa que es perdi qualitat d’una còpia que ja n’ha perdut), la visualització no deixa indiferent: la imatges es va desdibuixant i la veu es va tornant fosca, estranya, fins arribar a un no-res semblant a l’inici....

Totes les notícies i tota la informació està al nostre abast(*), però sorprenentment tot allò que ens arriba acostuma a tenir certes similituds, per bò i per dolent. Notícies i dades que moltes vegades reforcen les nostres creences preestablertes, i en canvi, poques informacions que les facin trontollar, les posin en dubte o les renovin. És que potser el món no és tant gran i no hi ha tantes diferències? O bé no ens arriba tota la informació?...

Vas pel carrer i veus gent enganxada al mòvil que no aixeca el cap, al tren ja poca gent mira el paisatge i als transports públics tothom aprofita el trajecte per enviar missatges i connectar-se a la xarxa. Comunicació a tothora, arreu. A casa, a la feina, les interrupcions son constants també. Connexió permanent amb el teu grup o grups, socials o professionals. Fins a quin punt això no ens aliena, ens desenganxa del nostre entorn?...

Què llegim i com ho llegim a Internet diu molt de nosaltres mateixos. De fet, no només diu molt, sino que pot arribar a modelar, en part, el nostre pensament: totes les idees i conceptes que llegim, els textos, les presentacions, els temes i les discussions acaben influïnt en la nostra pròpia opinió, en la nostra manera de pensar. Qui controli o influeixi en la informació que ens arriba, controla la forma en què pensem, d’aquí la importància de la informació, la publicitat i la propaganda....

Els usos que fem de la xarxa diuen molt de nosaltres, però també diuen molt de la pròpia xarxa. Fa anys el correu, les pàgines web personals i algunes d’universitats, governs i centres de recerca eren les més habituals, les empreses tenien una presència testimonial amb una mica de text, un catàleg de productes i una presentació d’ells mateixos, a grosso modo, i no gaire cosa més. Els fòrums, xats, les llistes de correu i l’IRC eren el centre de la comunicació, i teoritzàvem sobre la conversa global....

Al twitter s’hi respira molta mala llet. Sembla que el temps real és per a gent emprenyada. Mala cosa. @pqs, 2013-5-19 10:22:16 Coincideixo amb en Pere. Twitter és un mitja instantani, ràpid, molt donat a establir converses. Però aquesta facilitat per accedir-hi, per mantenir la conversa i respondre fa que moltes vegades no ens pensem gaire el que diem, i que entrem en una espirarl d’estira-i-arronses amb algú o que deixem anar quelcom per una notícia que hem vist: ho veiem, ho comentem, talment com si estiguessim fent el cafè… però no estem fent el cafè, o no sols: allò que hem dit queda escrit, reflectit i pot contestar-se o reenviar-se, també al moment....

Vivim immersos en un bombardeig continu d’informació i interrupcions. L’entrada de dades de comunicacions, el degotall de connexions i distraccions és constant, tant a casa com a la feina com al carrer: ens hem acostumat a viure continuadament amb soroll de fons, amb elements que criden la nostra atenció. Aquest flux continu d’interaccions, la gestió ininterrompuda de noves informacions, la interacció tothora amb els altres, les múltiples possibilitats de distracció o el simple entorn urbà on vivim configuren un espai de soroll real i informacional a temps complert, companyia continuada arreu i tothora....