Societat

Tot just acabo d’escoltar l’audiència papal als mitjans de comunicació, i Francesc I m’ha sorprès: les mencions a la pobresa, l’explicació del perquè del nom escollit (i la no casual anècdota esmentant el bisbe de Sao Paulo ), l’ús de l’humor (l’acudit sobre la companyia de Jesús) i la menció directa als periodistes i la seva feina, el símil entre periodistes i Església… Res no és casual en un discurs com aquest i, segurament, pot donar molt de si en una relectura molt calmada, però així, a rajaploma, ja és indicatiu de les intencions i de l’estil del nou Papa vers l’Església i la manera de comunicar, crec. Nous aires, realment? ...

Com ha de ser estudiar el cònclave des del punt de vista de les xarxes o de la sociologia? A banda de les curiositats de la cerimònia o del propi procediment electiu(* ), aquesta elecció és un delicat equilibri entre grups d’interessos que finalment conflueixen en un home que els ha de representar tots… teòricament. Que aquesta representativitat després no sempre és fàcil i està subjecta a pressions i que el xoc entre diferents maneres d’entendre el conjunt continua a posteriori ja ho hem vist també. ...

El Papa renuncia i comencen, immediatament, les travesses per saber qui està millor posicionat, qui té més possibilitats. Vaticanòlegs de tota casta faran ara previsions i analitzaran biografies, afinitats, obres i amistats de cada un dels papables. I quan hi hagi fumata blanca, què? El que interessa, no tan sols a l’Església com a organizació i com a comunitat, si no a la societat en general, és el rumb que ha de prendre: com quadrar el missatge i la obra que fan moltíssimes persones a peu de carrer amb les declaracions de moralina que es fan de vegades, amb els intents d’influència i les idees fora de lloc en un mon que sembla superar-la de vegades, com deixar de distanciar-se i no tancar-se en si mateixa. Tradició i ortodoxia? Potser si, però no rància, de formes antigues i buides, si no d’idees permanents i clares. ...

El que ara es porta en gestió de ciutats és el concepte de ciutat intel·ligent: sensorització, recollida d’informació, processament intel·ligent, reducció del consum i optimització dels recursos… sona bé, oi? El concepte té els seus avantatges indubtables, però cal fer una inversió, és clar, i estem en temps una mica difícils per fer despesa, encara que el venguin com a gairebé revolucionari… Com ho podriem fer? Hi ha una solució, més barateta i que permetria encarrilar les coses cap aquí: gestors intel·ligents! Brutal, eh? Uns tipus que pensen més enllà dels quatre anys i en el bé comú. I encara més, societat intel·ligent: una ciutadania que no es deixa entabanar, proactiva i no reactiva, responsable de si mateixa. Revolucionari, ara si, eh? ...

El què està passant amb els polítics no té nom, a tort i a dret surten corrupteles i podridura, el sistema sembla que ha de caure i fa només 2 anys semblava que el moviment del 15M ens serviria per arreglar alguna cosa… N’hi ha que diuen que els guionistes de Cuéntame es lleparan els dits d’aqui uns anys, d’altres no veuen clar que això serveixi per gaire cosa, i d’altres ja n’estan farts. ...

Timbuctú, la mítica, ha perdut un més dels seus tresors: a la destrucció d’algunes antigues mesquites, s’hi afegeix ara la desaparició d’una importantísima biblioteca on es guardaven documents irrepetibles. Aquest atac sense sentit a un patrimoni cultural únic no es més que una altra mostra d’on arriben els fanatismes, les visions intransigents: entra a la mateixa categoria que la destrucció dels budes de Bamiyán, la crema de la biblioteca de sarajevo, la crema d’un corán per part d’algún pastor americà o les cremes de llibres als anys trenta, per citar algun exemple. ...

La xarxa progressa, indubtablement. Passem de la facilitat de distribució de xorrades per canals com twitter o facebook a poder cridar als quatre vents els rumors més infundats i les estupideses més grosses per canals com els informers o aplicacions com gossip per als telèfons. Clar, després ens escandalitzem: ningú havia pensat que en mitjans on l’anonimat és gairebé total respecte els altres, la gent el que farà és insultar els altres o estendre rumors que no beneficien normalment a l’interpelat. Vaja. ...

Una gestió més transparent de les bases de dades cal més que disposar del codi font dels programes de l’Administració, comenta en Pere via twitter sobre el [post anterior](../hipercontrol-lliure/ ? “Hipercontrol lliure”). Hi estic d’acord, però només com a primer pas. Les iniciatives d’Open Data de les diferents administracions, i les obligacions i els acords de transparència ja van en aquesta direcció, tot i que, no siguem innocents, cal més compromís polític en aquesta línia, i cal acceptar les conseqüències d’aquesta obertura de dades (sens dubte beneficioses per la societat en el seu conjunt i ja a curt termini, però això és un altre debat). ...

De Goofy hiperinformat a ciutats intel·ligents, precursores de HAL 9000, pot no haver-hi tanta distància com sembla. Si el fet que Disney apliqui un sistema de control per RFID, com ens explica n’Arnau, pot no semblar tant innocent ni tant meravellós, exportar aquests conceptes a un entorn urbà amb sensors arreu, com els que es pretenen en els entorns en les diferents iniciatives de ciutats intel·ligents pot no ser tampoc gaire descabellat. Tot i ser un salt bastant gran, és veritat que una vegada desenvolupada la tecnologia (i ja existeix), és només un problema d’escala econòmica, inversió i voluntat política, i el camí que en Pere indica perquè arribi a Europa no és tampoc gaire difícil d’imaginar: dels parcs a societats fortament controlades però econòmicament desenvolupades, i d’allà, a Europa, potser sota l’auspici de grans empreses tecnològiques. Aquesta és la cara fosca d’una iniciativa, la de les ciutats intel·ligents, que promet molts avantatges, és clar. Però veient el que es pot arribar a saber d’un, el rastre digital que deixem arreu només amb el mòbil (recordeu els casos dels mapes dels telèfons), o els seguiments per triangulació que es poden fer dels moviments, els sistemes de control d’entrada, compra i costums que alguns magatzems ja usen, o fins i tot la constant vigilància en l’àmbit públic sota criteris de seguretat donen molt i molt que pensar. I tota la gestió d’aquesta informació sobre nosaltres, totes aquestes traces, que estan a un cop de clic, escapen del nostre control: no sabem què saben de nosaltres, i no sabem qui gestiona aquesta informació ni què en fa. Potser no hauriem de tenir accés als codis font dels programes que gestionen aquestes dades, de manera que fossin de domini públic, amb llicències lliures? Iniciatives com les diferents forjes públiques per posar a l’abast el codi font de l’Administració son molt més importants del que semblen en l’àmbit de les llibertats ciutadanes i en el control dels governs per part del públic. Iniciatives com els portals de transparència i l’Open Data de les diferents administracions son passos importants en aquest sentit, però que s’haurien de complementar també amb l’obertura no només de les dades i de com es fa la gestió pública, sinó amb les eines amb què es fa… Potser hem de tornar a recuperar el vell debat del software obert a l’Administració, de nou i com sempre per una qüestió de principis. ...

Imprescindible una relectura de “La servitud voluntària” d’Étienne de la Boétie. Les múltiples servituds que ens subjuguen, com a poble, com a societat, com a individus (polítiques, econòmiques, socials) no pot ser que siguin, fins a cert punt, convencions i herències autoimposades, arrossegades sense saber ben bé perquè? Si és així, som nosaltres mateixos carcellers nostres, ajudants en la nostra dissort? No hi pot haver sempre una part de decisió nostra, de llibertat individual? ...