Societat

Ha canviat la nostra percepció sobre el paper de les màquines i els ordinadors, ens preocupa fins on puguin arribar els nostres invents? Al blog d’en Pere trobo que Nicholas Carr pensa que a mesura que augmenten la capacitat i l’autonomia de les màquines (reconeixement de veu, decisió, IA, detecció) les comencem a veure més com una possible amenaça que no pas com una ajuda: com podria afectar-nos en un futur, no excessivament remot, la possible presa de consciència pròpia d’una màquina intel·ligent? Podria afectar-nos com a espècie, ser un risc per la nostra supervivència? ...

La Web ha canviat molt des dels seus inicis: de les primeres planes personals, amateurs, cridaneres, filles cadascuna del seu pare i de la seva mare, però lliures i úniques hem passat a una normalització brutal, a una estandardització sota l’etiquetat del 2.0: avui en dia tot son serveis gratuïts on pots tenir el teu perfil… però tots els perfils segueixen la mateixa línia, tenen la mateixa imatge, tots ofereixen la mateixa informació personal i, el que és pitjor, no ens pertanyen. ...

Hem perdut alguna cosa pel camí quan veus que allò que se li dóna per suposat a una dona que sap fer és acollit com un plus en el cas d’un home. No entenc que a aquestes alçades hi hagi homes (joves) que “ajudin”, o d’altres que pensin el que pensen de les tasques de casa. No anem bé. L’emancipació femenina ha estat, en molts aspectes, una presa de pèl, una adaptació al món laboral sense perdre tasques assignades de sempre, perquè hi ha molts homes que no han fet el camí invers (n’hi ha que no el volen fer, directament), que no s’ha corresponsabilitzat de les tasques d’elles. ...

El canal per on es transmet un missatge el condiciona totalment: no és el mateix un llibre, un diari, la televisió o la ràdio. Cada mitjà té el seu tempus, el seu ritme, les seves possibilitats gràfiques o les seves limitacions temporals o d’espai, i tot això condiciona espectacularment la profunditat del missatge, l’atenció que hi dediquem, la reflexió sobre el mateix o l’abast, l’audiència, fins al punt que pot arribar a variar el significat, donades les lectures que se’n poden fer. De fet, McLuhan ja va dir fa anys que el mitjà és el missatge. ...

Per raons diverses, porto un temps amb un cert nivell de desconnexió del flux de notícies i novetats habituals: això no vol dir que no estigui al cas del què passa, que no m’interessi pel món ni pel meu entorn, és senzillament que he canviat de canals d’informació, de maneres d’arribar a les notícies i a les novetats i, sobretot, dels tempos de fer-ho. ...

Com es construirà la nostra història en el futur? Si fins ara hem estat capaços de construir la història en base als documents que s’han conservat des d’èpoques passades, extraient coneixement no només de de la informació continguda (què si diu, com, comparació entre diverses fonts), si no també de l’estil d’escriptura, del suport de l’emmagatzematge o del mateix lloc de l’emmagatzematge… com ho farem, amb la informació d’avui dia? ...

La ment humana és capaç de produir les monstruositats més aberrants a partir d’idees inicialment insignificants, de teories que semblen condemnades a l’oblit, de mentides interessades que escapen al control, a la concepció original. Per exemplificar-ho, proposo un petit viatge per dos llibres i un documental. Comenceu llegint “El cementiri de Praga”, d’Umberto Eco: un divertimento (exigent, però divertimento) sobre els prejudicis i l’estupidesa humana, sobre la maldat, l’odi i la inquina, tot ben barrejat. I una teoria curiosa sobre els protocols dels Savis de Sió. Continueu mirant un documental: “La veritat és en un altre lloc”, sobre l’evolució del llibret dels Protocols, una obra menor que no s’aguanta per enlloc. I acabeu llegint “Si això és un home”, de Primo Levi, sobre el resultat de creure’s el que diu el llibret, amb uns quants ingredients més. Un viatge que, de ben segur, no té res a envejar al de “El cor de les tenebres”, de Joseph Conrad.

S’apropa IPv6 i amb ell cada vegada sembla estar més a prop la Internet de les coses: la possibilitat de que qualsevol andròmina mig electrònica que tinguem per casa estigui connectada a la xarxa: neveres que ens avisaran del que no tenim i podran fer la compra, rentadores que es posaran en marxa si fa sol segons la predicció del temps (perquè no?), despertadors que ens donaràn cinc minuts més si el trànsit es dens o els trens no funcionen (ole la Renfe!), inter-comunicació entre aparells i la nostra vida més fàcil. Imagineu ara això augmentat i encara més interconnectat: els cotxes comunicant-se amb els semàfors i amb la resta de vehicles, possibilitats en temps real d’informació i control de la xarxa viària, de les necessitats energètiques o de les tarifes, optimització de fluxos i horaris en funció de necessitats de transport, serveis públics amb possibilitat d’operar en funció de demanda o de previsió ajustadissima de demanda, previsió d’errors per autocontrol dels propis elements de la casa, etc… ...

Va haver-hi un temps en què semblava que la xarxa seria una nova frontera, un nou món esperant per ser cartografiat, una mena de república pirata de l’illa Tortuga on es podria deixar de banda el passat i buscar nous experiments democràtics, mantenir converses obertes, on no hi hauria fronteres ni les barreres del món físic. L’anonimat que donava la xarxa permetia expressar idees que d’una altra manera no es podrien haver dit en segons quins llocs, permet el pas d’idees i la discussió lliure, el pas de material de lectura lliure de censura, vingui aquesta d’on vingui. Ben emprada, la xarxa és una gran eina per la llibertat, per la democràcia, pel progrés social arreu. ...

Ja fa algun temps que diem que els serveis de xarxa social centralitzats com Facebook, Twitter, Tuenti o d’altres no son més que [depredadors d’informació]-2), trampes de mel on pengem la nostra informació de manera voluntària per tal que el propietari del servei la vengui a qui consideri, no som clients, som les matèries primes del producte que fabriquen: perfils per vendre. Dit això, ens estranya que Twitter es plegui davant la censura, i que indiqui que podrà esborrar continguts per països? Algú creu que una empresa (i més d’aquest tamany) es vol permetre el luxe de renunciar a qualsevol mercat? Però perquè no ho van fer amb les revolucions àrabs, per exemple? Perquè el que es tracta ara és d’eliminar sel·lectivament alguns tuits, no de bloquejar el servei per tota una àrea geogràfica. L’eliminació selectiva d’uns quants tuits d’un país pot provocar protestes en aquell país, però difícilment una protesta a nivell mundial, en canvi, bloquejar tota una àrea si que provocaria un gran rebuig contra el proveïdor del servei. D’altra banda, i girant la truita, el fet de no bloquejar uns quants tuits pot provocar que se li tanquin futurs mercats, i això no ho permetrà, els diners manen. És injust? És clar. Però tenen la paella pel mànec, ara mateix. I nosaltres els la seguim deixant agafar: si no, mirem els trending topics, a nivell estatal o mundial… quin nivell! ...