La sortida de la crisi no és només qüestió de mesures governamentals i macroeconòmiques: depèn també de l’actitud de cada un de nosaltres, de petits detalls i canvis tant per a la solució com per a prevenir que se’n produeixi una altra. Si no canviem la nostra manera de fer, la d’ara serà una solució parcial.
Fa temps (no gaire) guardàvem les nostres dades (fotos, texts, documents, música) a l’ordinador de casa, al disc dur. T’identificaves a l’ordinador amb el teu usuari i allà estava tot. I, igual que tu, la resta de gent de la casa: tothom tenia un ordinador per ell, tot i que aquest sistema tenia (té) inconvenients: No et pots endur les dades amb tu quan marxes si no fas una còpia L’ordinador només el pot usar una persona alhora Has de gestionar tu mateix la seguretat i la permanència de les dades (còpies de seguretat) Ara, però, cada vegada desem menys dades nostres a les nostres màquines, sota la nostra gestió directa, i ens passem al núvol: xarxes socials, missatgeries, música, fotos, dades, tot ho tenim al núvol, tot accessible des de qualsevol lloc a un sol clic. La súper-portabilitat: podem tenir les nostres dades, la nostra informació, allà on estem, sempre que tinguem una connexió a la xarxa. ...
Quan les xarxes socials s’usen per coordinar revoltes contra dictadors o per organitzar campanyes i moviments d’indignats a les democràcies occidentals son eines positives, que permeten que els moviments socials s’expressin més enllà de canals establerts o fins i tot d’impediments: ens felicitem per poder-les tenir. Quan les xarxes socials s’usen per coordinar brots de violència simultanis que porten de corcoll la policia i que desemboquen en saquejos descontrolats, ens espantem del descontrol que tenim del que s’hi cou, del poc que sabem. ...
La facilitat per accedir en tot moment i a qualsevol a la xarxa, d’estar en contacte amb tothom siguis on siguis, es transforma en una tirania que ens obliga a estar permanentment connectats, pendents de la informació que ens arriba, del que ens diuen els amics, de què fan o què ens demanen: és l’atenció a qualsevol cosa i la necessitat de la immediatesa de la resposta per sobre de qualsevol cosa. ...
Tot aquest escàndol ara de l’SGAE no em fa més que pensar en com està el sistema de malalt, de podrit. I està tan podrit que ni reconeix la seva pròpia podridura: no és capaç d’actuar contra corruptes, aprofitats i demés de manera efectiva, de refusar-los. Simplement, viu amb ells, com una mena de simbiosi. No és aplicable, aquí, allò de l’alarma social? Quan hi ha un reguitzell de notícies similars, arreu i a tothora, és un molt mal símptoma, i la gent ja està dient prou d’una manera molt clara. ...
Google anuncia Google+, el que sembla una nova xarxa social amb alguns trets diferencials i interessants respecte els dos grans coneguts del moment: Twitter i Facebook. La diferenciació i l’aposta que fa Google és molt clara: gestiona (o ho intentarà) la complexitat del nostre graf social: en la vida real, no tenim un únic cercle social, en tenim varis: familiar, amistats, laboral, estudis, esport, interessos, política, els que siguin… però alhora de traspassar això al món digital, no hi ha eines per fer-ho: podem usar diferents xarxes per diferents ambients, però és molt probable acabar barrejant diferents cercles en un únic lloc. ...
La gent té el lleig costum d’amagar-se darrera el suposat anonimat que dóna Internet per dir coses de maneres que no faria personalment, grolleres, insultants i amb un contingut nul, o, simplement, envien un correu a una bústia genèrica dient de tot, pensant-se que ningú els llegirà. La sorpresa deu venir quan sí que hi ha algú que es llegeix els correus i quan es responen aquests correus, i es responen, a més, d’una manera personal (algú amb nom i cognoms). Què farà aleshores l’escriptor d’aquell correu? Tornar als mateixos modals, no contestar, o bé, en un estrany exercici de seny i autoaprenentatge, parlar ara d’una manera constructiva (i fins i tot disculpar-se)? Ara resulta que algú li ha contestat educadament una grolleria. Què fer aleshores? ...
Veient notícies, llegint, escoltant aquests últims dies sobre el moviment dels indignats una de les coses que sembla que no s’entén per part de polítics i alguns periodistes és que aquest és un moviment en xarxa, sense caps, sense dirigents. Els polítics es queixen que no tenen interlocutors vàlids, i els periodistes busquen amb qui parlar perquè no saben amb qui fer-ho, o bé demanen si no es crearà alguna plataforma aprofitant les movilitzacions… ...
Els que queden dormint a la Plaça de Catalunya no volen marxar, es monten el festival antiSónar (combativo y más indignado que nunca) i es desmarquen del 15M perquè consideren que la decisió es va prendre per majoria i no per unanimitat… M’he perdut alguna cosa, no? En democràcia les decisions es prenen per majoria, i si ets de la minoria, toca acceptar, si no jugues quan no guanyes, no s’hi val? Aquest recurs a la unanimitat, al no hi jugo i m’ho munto jo té un tuf poc democràtic, un pèl totalitarista (si, com aquells llocs on el tipus de torn convoca unes eleccions i el vota el 99'9 % de la població)… ...
Manipulació, violència, infiltrats, desinformació, bloqueig, legitimitat, apropiació… El bloqueig d’avui al Parlament accelera la informació, desdibuixa el plantejament inicial, tensa la corda, crispa els ànims i trenca ponts. Què passa amb el moviment del 15M arrel d’això? Què passarà diumenge? Hi haurà una representació social prou gran de tothom? Es tornarà als motius inicials de la protesta? Perquè encara hi són. Volem un sistema polític just i transparent, un govern que sàpiga actuar i no s’endeuti, que realment faci front a les necessitats de la societat? Endavant. Però que fem nosaltres com a societat? Tenim la maduresa suficient? Reconeixem també que som particeps de tot plegat, sigui per deixadesa, per interès, per ignorància? ...