Una bona mida de fins on arriba el canvi als països àrabs serà el paper de la dona en les seves societats: no es pot demanar democràcia i societats lliures i deixar mitja població al marge. La igualtat de drets és irrenunciable, i l’aplicació d’aquesta igualtat, també.
Les revoltes que semblava que havien de canviar el mapa polític del món àrab s’estan quedant aturades unes i directament anorreades les altres. Els èxits d’Egipte i Tunísia ens van portar a pensar que tot es podia aconseguir, però sembla que no hi haurà més canvis. Al Marroc, Mohamed VI ha promès canvis democràtics però segueix aferrat al trò (s’emmirallarà potser a la monarquia parlamentària espanyola? ), a Algèria fa dies que no se sent parlar gaire més de protestes, a Líbia Gaddafi està a punt de liquidar la revolta (liquidar, segurament, en un sentit més aviat literal, mentre els occidentals discutim i discutim ), a Bahrein el rei, amb ajuda de la casa de Saüd, ha sufocat la revolta xiïta (per molt que Hillary Clinton digui que va per mal camí ), i del Iemen tampoc se’n sent gaire cosa. ...
Interessant reflexió d’en Pere Quintana: de veritat estem preparats per situacions de risc o extraordinàries? Els nostres mitjans donen la talla oferint informació i opinions ben contrastades? De cara a la primera pregunta, els últims dies he sentit a responsables polítics dir que la situació de Japó no es pot produir aquí perquè allò eren condicions extraordinàries… no hauria de ser aquesta la situació per la que un s’ha de preparar? ...
Els problemes que estan tenint al Japó amb les centrals nuclears son deguts al calentament del nucli dels reactors, perquè els abastiments dels circuits de refrigeració s’han trencat. Podrien les piles nuclears portàtils ser més segures en aquests casos? Si deixem un moment la seguretat de banda, aquestes piles poden distribuir-se pel territori, son autocontingudes, de menor tamany i per tant de més fàcil instal·lació (i més fàcil reparació de la seva infrastructura o, en cas molt greu com l’actual, transport a un altre emplaçament), poden ser escalables (per oferir més potència o disminuir-la, com un joc -arriscat- de construcció ), i fins i tot poden construir una xarxa més resistent a catàstrofes per estar repartides pel territori… ...
Avui ha arrencat 5x55 Terrassa, un interessant projecte barreja de periodisme, blog i videoblog: es tracta d’una entrevista diària a personatges de Terrassa, amb 5 preguntes per cada un d’ells, i que acabarà just en les properes eleccions. Per als terrassencs serà interessant veure què opinen, que pensen, que ha representat i representa, què volen diverses persones per i de la seva ciutat, Terrassa. Per tothom, també, és interessant també aquesta barreja de periodisme amb un format lleuger, amb preguntes fixades però sense demanar una resposta concreta, perquè permet conèixer més bé la persona entrevistada, sense un guió establert prèviament, i que per tant pot donar peu a respostes i punts de vista que un potser no s’espera o no hi ha pensat… Persones parlant d’altres persones del nostre voltant, sobre temes que ens afecten del nostre voltant… Usar la xarxa global per parlar de temes locals, però alhora expressant preocupacions i anhels de caire universal. ...
L’estructura d’internet no és la d’una xarxa d’ordinadors: és una xarxa de servidors interconnectats, als quals ens connectem amb els nostres dispositius (ordinadors, mòbils) i des d’on ens serveixen contingut o hi aportem el nostre, de manera més o menys centralitzada en uns quants nodes i proveïdors de serveis. Això facilita que, en determinats moments, es pugui tallar l’accés a la xarxa o a determinats serveis, com ha passat ara amb Facebook i Twitter a la revolta egípcia, per exemple, o bloquejar continguts o determinades pàgines, cosa que passa de tant en tant a la Xina. ...
Mentre aquí ens distraiem amb la Llei Sinde, als Estats Units s’ha fet un pas en contra de la neutralitat de la xarxa. I això son males notícies: obrir la porta amb arguments falaços (els de sempre: pèrdua d’ocupació, d’innovació, frè a la llibertat de les empreses) a la possibilitat d’un accés no neutral a la xarxa el que pot aconseguir és realment disminuir el dia de demà la llibertat del ciutadà. ...
Als europeus ens costa molt d’entendre la llibertat amb que es poden tenir, portar i usar armes als Estats Units. Potser va lligat a les seves tradicions i herència cultural: al llegat dels colonitzadors de l’Oest, a la segona esmena de la seva constitució, o fins i tot al seu fort caràcter individual, o a la seva tradició també de defensa aferrissada dels drets individuals dels seus ciutadans enfront de regulacions governamentals. ...
Què ens ha demostrat wikileaks? Que secretitzar qualsevol acció governamental, voler amagar-ho tot al ciutadà perquè se li té por o per equivocades raons il·lustrades (tot per al poble, però sense el poble), no és útil. Augmentar exponencialment el nombre de secrets i, alhora, el conjunt de gent que hi té accés és donar portes obertes a les filtracions. Quina és la solució, doncs? Augmentar també el nivell de paranoia, la repressió, les amenaces o els càstigs per difusió de secrets? No. Aquesta és la solució fàcil i la que, des del punt de vista de les agències i organismes de seguretat, o des de la concepció decimonònica de l’estat com a entitat suprema, s’intentarà imposar. ...
El documental Wikirebels, emès per tv3 fa uns dies, dóna una visió molt entenedora de wikileaks, tant la organització com el fenòmen. Llegint la premsa, sembla que wikileaks sigui Assange (i no és així: sense una xarxa i un grup treballant al darrere, wikileaks no seria ningú ), potser és perquè fins que no hi ha hagut una cara per posar a Wikileaks o, millor dit, no hi ha hagut una notícia escabrosa per relacionar amb algú, el tema no ha saltat a primera plana de tot el món. ...